He llegit fa un dies al diari El País i al setmanari El Temps una notícia que segurament ha passat desapercebuda per a la major part dels valencians. I és una notícia molt roïna per a tots nosaltres: ha mort Robert Ignatius Burns.
Me n’he recordat del primer llibre que vaig comprar de Burns, “Jaume I i els valencians del segle XIII”, i de la sorpresa que en va causar la seua lectura, molt grata sorpresa. Després crec que he llegit pràcticament tota la seua obra, em referisc a la publicada per “3 i 4” fa uns anys, quan l’orientació política de la societat valenciana era una altra.
Ara, al món feliç valencià de Francisco Camps, Ricardo Costa (si ja l’heu sentit parlar, mireu el coll de les camises que duu aquest home) i Alejandro Font de Mora, no caben aquestes històries de catalans, aragonesos i musulmans allà pel segle XIII. El que necesitem és aigua, “agua para todos”, alguna carrera que altra per terra o per mar i el pont més gran del món sobre un riu Túria sec.
Què ja som els millors! I encara no acabarà ahí la cosa!
Burns tenia ja 87 anys i encara continuava treballant en la seua última obra sobre el segle XIII valencià: el Diplomatarium.
El Diplomatarium arreplega 1.500 documents del registre de Jaume I que Burns va transcriure dels documents originals a l’escritura actual, la major part en llatí, amb un breu comentari en català per a cadascun d’ells. S’han publicat el Diplomatarium I, un llibre a mena d’introducció, i el Diplomatarium II, on replegava el 500 primers documents de Jaume I (Editorial 3 i 4). El III i el IV no han estat publicats ací, sols els podeu llegir en la seua edició anglesa, editats als Estats Units d’Àmèrica (500 documents més cadascun del volums).
Alejandro encabotat en formar ciutadans en anglés i segur que no sap qui era aquest ciutadà de parla anglesa tan important per a la història i la cultura del nostre País.
O potser que ho sàpia bé i el que no vol és que el conegam tots els altres valencians, ni a Robert Ignatius Burns ni la nostra història.
dissabte, 13 de desembre del 2008
diumenge, 23 de novembre del 2008
INTERCANVI
Volia fer un comentari sobre la presentació del llibre INTERCANVI i arribe tard, el bloc de Junts per Beneixama ja ha donat la notícia. Estic atrafegada últimament per la feina. Però, jo també hi estava a La Rata Cellarda, com la molta gent que va assistir i que es pot vore, en part, a la fotografia.
I em va agradar. Un acte senzill, amb parlaments breus, amb un llenguatge accessible a tothom i sense arribar a fer-se pesat.
I segur que haguera pogut ser molt més ampli, els qui estaven a la taula podien haver contat molt més: la regidora va iniciar l'acte i prou, amb les paraules justes, (altres hagueren aprofitat l'avinentesa i el micròfon per amollar diferents historietes als que ens tenen acostumats; històries i alguna medalla que altra i títols propis que ells mateix s'han atorgat: escriptor, historiador local, ...etc). El presentador del llibre fent el que tocava, presentar un llibre, amb un toc reivindicatiu suau en referència a la llengua en que la novel·la està escrita, i l'autor comentant, breument, la gènesi de l'obra, els seus autors de referència i les obsessions que poden dur a un home a escriure un llibre.
El públic assistent no va deixar de participar fent-li alguna pregunta a l'autor i comprant nombrosos exemplars que l'escriptor va signar a qui li ho demanà. I va concloure la presentació amb aplaudiments.
Entre els diferents comentaris que va fer l’escriptor em cridàren l’atenció un parell d’ells: que la novel.la no té capítols i la dificultat del diàleg per a l’escriptor, i també el text que llegí de Fernando Pessoa.
Veig a la foto del bloc de Junts el “Libro del desasosiego”, publicat per “El Acantilado”, damunt la taula, i em permet fullejar jo, de nou, “El banquer anarquista”, una magnífica mostra d’una obra escrita en forma de diàleg continuat:
“Tenia al davant el meu amic, el banquer, gran comerciant i especulador notable, ...
- Per cert, em van dir fa uns dies que, en altre temps havies estat anarquista...
- No, no havia estat: ho havia estat i ho sóc. No he canviat respecte d’això. Sóc anarquista.”
Tinc a casa l’edició en català que publicà Edicions de La Magrana el 1.988 junt a “Elogi de la indisciplina” i un interessant postfaci de Manel Guerrero. De Vila Matas no he llegit jo res, però, de Kundera també he trobat alguns títols oblidats a les prestatgeries i, entre ells, “La vida está en otra parte”, amb un pròleg de Carlos Fuentes.
Els pròlegs i assajos d’escriptors reconeguts sobre altres autors no menys famosos o alguna de les seues obres, m’han agradat a mi sempre. I d’aquest tipus d’obres en recomane una publicada el 1.971 per Barral Editores i hui, possiblement, difícil de trobar:
“García Márquez. Historia de un deicidio.” és l’obra, i el seu autor Mario Vargas Llosa.
“El propósito de este ensayo ... es intentar una descripción del proceso de creación narrativa... cómo nace la voluntad de creación, de qué experiencias se alimenta, mediante qué procedimientos transforma los materiales del mundo real en elementos del mundo ficticio...” escriu Vargas Llosa.
I afig : “Escribir novelas es un acto de rebelión contra la realidad, contra Dios, contra la creación de Dios que es la realidad ... cada novela es un deicidio secreto, un asesinato simbólico de la realidad.”
I va deixar caure l’autor, relliscant entre les moltes persones que omplien el local, eixa paraula que mai acabe d’entendre: heterònims. No acabava jo de distingir heterònim i pseudònim. De vegades llegia Machado i em trobava amb Juan de Mairena o altres, Abel Martín. Ara es fa present Pessoa, però, també Ricardo Reis o Alvaro de Campos. He dit que no acabe d’entendre i no és cert. Vaig saber que era realment un heterònim quan vaig llegir “Jusep Torres Campalans”, la biografia escrita per Max Aub i del seu “Cuaderno verde” em permet citar un parell de frases:
- “Los filántropos y la caridad sobran en la sociedad humana: ¡Paso a la justicia!”.
- “¡Qué duro desentenderse de los demás cuando se ha creído siempre que la justicia era lo que importaba!”.
Disculpeu-me. Com que l’OPOSICON s’ha aturat entre estereotips i tergiversacions, m’entretinc jo divagant sense sentit.
Jusep Torres Campalans també ho aclarix al seu quadern:
“Este caos no puede durar mucho tiempo”.
I em va agradar. Un acte senzill, amb parlaments breus, amb un llenguatge accessible a tothom i sense arribar a fer-se pesat.
I segur que haguera pogut ser molt més ampli, els qui estaven a la taula podien haver contat molt més: la regidora va iniciar l'acte i prou, amb les paraules justes, (altres hagueren aprofitat l'avinentesa i el micròfon per amollar diferents historietes als que ens tenen acostumats; històries i alguna medalla que altra i títols propis que ells mateix s'han atorgat: escriptor, historiador local, ...etc). El presentador del llibre fent el que tocava, presentar un llibre, amb un toc reivindicatiu suau en referència a la llengua en que la novel·la està escrita, i l'autor comentant, breument, la gènesi de l'obra, els seus autors de referència i les obsessions que poden dur a un home a escriure un llibre.
El públic assistent no va deixar de participar fent-li alguna pregunta a l'autor i comprant nombrosos exemplars que l'escriptor va signar a qui li ho demanà. I va concloure la presentació amb aplaudiments.
Entre els diferents comentaris que va fer l’escriptor em cridàren l’atenció un parell d’ells: que la novel.la no té capítols i la dificultat del diàleg per a l’escriptor, i també el text que llegí de Fernando Pessoa.
Veig a la foto del bloc de Junts el “Libro del desasosiego”, publicat per “El Acantilado”, damunt la taula, i em permet fullejar jo, de nou, “El banquer anarquista”, una magnífica mostra d’una obra escrita en forma de diàleg continuat:
“Tenia al davant el meu amic, el banquer, gran comerciant i especulador notable, ...
- Per cert, em van dir fa uns dies que, en altre temps havies estat anarquista...
- No, no havia estat: ho havia estat i ho sóc. No he canviat respecte d’això. Sóc anarquista.”
Tinc a casa l’edició en català que publicà Edicions de La Magrana el 1.988 junt a “Elogi de la indisciplina” i un interessant postfaci de Manel Guerrero. De Vila Matas no he llegit jo res, però, de Kundera també he trobat alguns títols oblidats a les prestatgeries i, entre ells, “La vida está en otra parte”, amb un pròleg de Carlos Fuentes.
Els pròlegs i assajos d’escriptors reconeguts sobre altres autors no menys famosos o alguna de les seues obres, m’han agradat a mi sempre. I d’aquest tipus d’obres en recomane una publicada el 1.971 per Barral Editores i hui, possiblement, difícil de trobar:
“García Márquez. Historia de un deicidio.” és l’obra, i el seu autor Mario Vargas Llosa.
“El propósito de este ensayo ... es intentar una descripción del proceso de creación narrativa... cómo nace la voluntad de creación, de qué experiencias se alimenta, mediante qué procedimientos transforma los materiales del mundo real en elementos del mundo ficticio...” escriu Vargas Llosa.
I afig : “Escribir novelas es un acto de rebelión contra la realidad, contra Dios, contra la creación de Dios que es la realidad ... cada novela es un deicidio secreto, un asesinato simbólico de la realidad.”
I va deixar caure l’autor, relliscant entre les moltes persones que omplien el local, eixa paraula que mai acabe d’entendre: heterònims. No acabava jo de distingir heterònim i pseudònim. De vegades llegia Machado i em trobava amb Juan de Mairena o altres, Abel Martín. Ara es fa present Pessoa, però, també Ricardo Reis o Alvaro de Campos. He dit que no acabe d’entendre i no és cert. Vaig saber que era realment un heterònim quan vaig llegir “Jusep Torres Campalans”, la biografia escrita per Max Aub i del seu “Cuaderno verde” em permet citar un parell de frases:
- “Los filántropos y la caridad sobran en la sociedad humana: ¡Paso a la justicia!”.
- “¡Qué duro desentenderse de los demás cuando se ha creído siempre que la justicia era lo que importaba!”.
Disculpeu-me. Com que l’OPOSICON s’ha aturat entre estereotips i tergiversacions, m’entretinc jo divagant sense sentit.
Jusep Torres Campalans també ho aclarix al seu quadern:
“Este caos no puede durar mucho tiempo”.
dimarts, 30 de setembre del 2008
CORRADO BALDUCCI
Sóc aficionat a repassar el periòdic pràcticament tots els dies. A repassar-lo, que no a llegir-lo. La secció internacional, les pàgines d'economia, la major part de les notícies nacionals, … etc, no les llig jo mai. En fan mal de cap.
La secció autonòmica ja m’agrada més, sobretot últimament, des de que ha aparegut l’assumpte de l’ Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship, perdó). És divertit; cada dia la gràcia inicial va fent-se més i més gran. Això i les declaracions de Ricardo Costa (l'heu sentit parlar?) o Vicente Rambla, és el que més m’agrada llegir a mi.
Però, els apartats del diari als que sempre li dedique temps són les esqueles mortuòries i l’obituari. I la setmana passada em vaig assabentar que havia mort Corrado Balducci. Als 85 anys d’edat i a la seua casa de Roma.
L’articulista diu que era “gran autoridad en Demonología de la Iglesia Católica”, li deien “el exorcista del Vaticano”, “asistía a la gente que creía estar poseída por el demonio”, li atribueix gran celebritat ja que “aparecía con frecuencia en televisiones y prensa como comentarista de asuntos de satanismo, astrología y otras ciencias ocultas”. “Creía firmemente en la vida extraterrestre” i escrigué llibres sobre “la vida marciana”.
Però, aquest home, dominador del tema, és clar, “creía que el demonio se manifiesta a través de la música rock” remata el periodista a la seua ressenya.
Me’n vaig recordar de seguida del Ier Beneixama Rock i d’Obrint Pas i de la fixació que l’oposició municipal té pel grup musical valencià. No entenia jo aquest malson que els desvetla. Ara ja ho veig més clar. No podia ser d’altra manera.
La secció autonòmica ja m’agrada més, sobretot últimament, des de que ha aparegut l’assumpte de l’ Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship, perdó). És divertit; cada dia la gràcia inicial va fent-se més i més gran. Això i les declaracions de Ricardo Costa (l'heu sentit parlar?) o Vicente Rambla, és el que més m’agrada llegir a mi.
Però, els apartats del diari als que sempre li dedique temps són les esqueles mortuòries i l’obituari. I la setmana passada em vaig assabentar que havia mort Corrado Balducci. Als 85 anys d’edat i a la seua casa de Roma.
L’articulista diu que era “gran autoridad en Demonología de la Iglesia Católica”, li deien “el exorcista del Vaticano”, “asistía a la gente que creía estar poseída por el demonio”, li atribueix gran celebritat ja que “aparecía con frecuencia en televisiones y prensa como comentarista de asuntos de satanismo, astrología y otras ciencias ocultas”. “Creía firmemente en la vida extraterrestre” i escrigué llibres sobre “la vida marciana”.
Però, aquest home, dominador del tema, és clar, “creía que el demonio se manifiesta a través de la música rock” remata el periodista a la seua ressenya.
Me’n vaig recordar de seguida del Ier Beneixama Rock i d’Obrint Pas i de la fixació que l’oposició municipal té pel grup musical valencià. No entenia jo aquest malson que els desvetla. Ara ja ho veig més clar. No podia ser d’altra manera.
dilluns, 29 de setembre del 2008
PROFECIES
Recopilant dades estadístiques de L’OPOSICON he donat un repàs a algunes de les coses que allí hi ha escrites. Podeu trobar frases per a la posteritat en pràcticament tots els escrits, però, un d’ells s’endú tots els premis. Es tracta del titolat “CUIDADO CON EL ESCALÓN!!!!! (el nombre d’exclamacions no les he contades).
Alguns exemples:
“No se ha pensado, ni en los árboles que se han de plantar, ni en la accesibilidad de todo el mundo, de todos, a la plaza. “Levanta la patita””.
“¿Como va a subir un carrito de niño para pasear o sentarse en la plaza? O peor aún, una persona mayor o un discapacitado, ¿que van a hacer? necesitarán poner algún vigilante para que cuando alguien quiera sentarse en un banco (cuando se pongan) pueda subir el ESCALÓN sin que se le disloque la cadera al levantar la pierna”.
Ahora, que si en vez de subir se quiere bajar,¡¡¡¡¡¡ JO, JO, JO!!!!!!!!!!! ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡Ten cuidado, con el tropezón!!!!!!!!!!!!!!!!
“Y que decir del piso que se ha escogido, … Con esa clase de piso al primer petardo, por mucho hormigón que tenga de base, se va a quedar hecho un “rompecabezas”. La primera mascletá que es la de San Juan nos sacará de dudas”.
“Bueno y que decir tiene, que en la plaza se tenía que poner algún árbol, y ¿Dónde? ¿ Ni siquiera se ha previsto eso?”
“… se va a quedar en la peor plaza del pueblo. Por mucho que nos pese a todos los ciudadanos. Y encima en el centro del pueblo, donde más se ve”.
És clar que es tracta d’un text profètic. Jo no m’acabava de creure que els qui manen s’atreviren a inaugurar-la aquest estiu.
Com van a inaugurar el pitjor racó del poble i que necessita ja una nova remodelació?
Quan van fer el concert d’inauguració allí damunt mateix, i quasi sense llum, pensava que ho feien per tapar tots els desperfectes existents i la falta d’arbres, bancs i vigilants.
És necessari llegir a Nostradamus, igual ell també en diu alguna cosa sobre la Plaça de la Torre. He repassat algunes de les famoses profecies i, crec, que és aquesta que escric a continuació la que fa referència a la Plaça de la Torre:
“Por Nebro abrir de Brisanne paso,
Bien alejado la rabia dará muestra.
En Pelligouxe será cometido el ultraje.
De la gran dama sentada sobre la orquesta.”
I dic crec, ja que no m’atrevisc a assegurar-ho. La interpretació la deixe pels iniciats.
dimecres, 24 de setembre del 2008
CRISI
L'actual cojuntura econòmica indica moments de crisi. Quasi sempre, si parlem de crisi, pensem en qüestions crematístiques, laborals o convivencials. Doncs no, la crisi afecta també la literatura (sic) i bàsicament a la literatura opositora.
Com que ja us deia jo que ara dispose de temps, em dedique al comentari estadístic i a l'anàlisi de la força literària del bloc de L'OPOSICON, des d'un punt de vista merament numèric. Més complicat seria analitzar l'estil, la gramàtica o fins i tot l'ortografia.
Ahir, despertant-me de la “siesta”, mentre els bàrbars televisius insulten a uns i a d'altres i un microfonista comarcal entrevista a personalitats polítiques acostades al poder, al peu mateix de tribunes festives, em vingué al cap el poc moviment literari que hi ha al bloc opositor del poder municipal (veges tu a saber perquè he relacionat unes coses amb l'altra).
Dit i fet. Vaig al bloc de L'OPOSICON i m'elabore un gràfic sobre l'evolució del nombre d'escrits gestats al bloc des del 30 d'octubre del 2.007, quan la sorpresa electoral deixà lloc al cabreig monumental. I l'evolució del gràfic és preocupant.
L'activitat del bloc es troba en nivells mínims. Amb un començament explosiu ha derivat en una inactivitat corprenedora. Ha seguit el ritme dels preus de la gasolina però a la inversa; és molt semblant a l'evolució de l'índex de la borsa de New York o de la venda de cotxes nous a la província d'Alacant. Més o menys com la mascletada de festes, si només encendre-la, hagués explotada tota excepte quatre trons, que hagueren quedat pel final, per rebentar mitja hora després.
Resumint, i a la manera de la terra, “arrancada de cavall, …”.
Com que ja us deia jo que ara dispose de temps, em dedique al comentari estadístic i a l'anàlisi de la força literària del bloc de L'OPOSICON, des d'un punt de vista merament numèric. Més complicat seria analitzar l'estil, la gramàtica o fins i tot l'ortografia.
Ahir, despertant-me de la “siesta”, mentre els bàrbars televisius insulten a uns i a d'altres i un microfonista comarcal entrevista a personalitats polítiques acostades al poder, al peu mateix de tribunes festives, em vingué al cap el poc moviment literari que hi ha al bloc opositor del poder municipal (veges tu a saber perquè he relacionat unes coses amb l'altra).
Dit i fet. Vaig al bloc de L'OPOSICON i m'elabore un gràfic sobre l'evolució del nombre d'escrits gestats al bloc des del 30 d'octubre del 2.007, quan la sorpresa electoral deixà lloc al cabreig monumental. I l'evolució del gràfic és preocupant.
L'activitat del bloc es troba en nivells mínims. Amb un començament explosiu ha derivat en una inactivitat corprenedora. Ha seguit el ritme dels preus de la gasolina però a la inversa; és molt semblant a l'evolució de l'índex de la borsa de New York o de la venda de cotxes nous a la província d'Alacant. Més o menys com la mascletada de festes, si només encendre-la, hagués explotada tota excepte quatre trons, que hagueren quedat pel final, per rebentar mitja hora després.
Resumint, i a la manera de la terra, “arrancada de cavall, …”.
dijous, 28 d’agost del 2008
RELAX ESTIUENC
Estic de vacances i, segons pareix, l’OPOSICON CRÍTICA i EL PEÓN BLANCO també. Ara que en tinc jo de temps per dedicar-me a la meua tasca d’OPOSICIÓ DE L’OPOSICIÓ va i no diuen res. Des del mes de maig que no diuen res a la web.
Estic pensant en clausurar el bloc o, almenys, canviar-li el nom. Com vaig a oposar-me a res?
Quina oposició he de fer de l’oposició si, segurament, el que ha fet l’oposició és anar-se’n a la platja?
El Peón i Arnaud deuen estar a la voreta del mar gaudint de la sangria, unes sardines torrades i una bona paella. Què he de fer jo, dir que són millors la cervesa, les clotxines al vapor i l’arròs a banda?
Estic pensant en tancar el bloc o en canviar-li el nom.
Però, abans de decidir res, done una respassada a les webs que normalment em serveixen de fonts informatives: la municipal, la televisiva, la del psoe local, la de junts per beneixama, … on no trobe novetats a destacar, llevat del bloc de Junts per Beneixama (http://www.juntsperbeneixama.blogspot.com/) que informa de l’aprovació de dues mocions del grup aprovades per unanimitat al Ple Municipal. Sempre hi ha arguments per posar-se d'acord, no?
Des del passat escrit del mes de maig he assistit jo a diferents actes organitzats pels qui manen que m’han agradat. I no sols a mi, a la molta gent que hi havia participant d’ells també. No a tota, és clar.
Va haver gent que no li va agradar l’acte de presentació de capitants, malgrat el canvi en la presentació que va fer el grup de teatre. I ho va fer bé, però,…!
L’actuació d’Obrint Pas (i dels grups que l’acompanyaven) al camp de futbol, a mi em va agradar molt; als d’Obrint Pas ja els havia vist en altres ocasions i el directe sona bé; al grup de Beneixama, the cheese factory, no l’havia vist actuar i ja us dic que també em va agradar. Altra gent, que no hi estava allí, tirava foc i flames.
I el concert que titolaven “Quan la música es fa poble” fou un espectacle de nivell: de nivell artístic, de posada en escena, de presentació, d’interpretació, de coordinació,… i de participació; i també es vegueren algunes cares que no manifestaven simptomes d’alegria entre la gentada que omplia la plaça.
I un parell de coses em cridaren l’atenció del concert. Una, les peces musicals triades (per fi cap banda sonora de Disnei!), i l’altra, el discurs d’inauguració de la Plaça de la Torre, que vaig escoltar allí i he llegit una part a la web de JPB. Me’n vaig recordar de seguida del famós discurs “al alimón” de Neruda i Lorca (salvant les distàncies, és clar) a Buenos Aires, allà pels anys trenta del passat segle, que conta el propi Pablo Neruda en les seues memòries “Confieso que he vivido”. Si teniu ocasió llegiu-lo, el discurs i l’explicació que Lorca li fa a Neruda sobre el significat de “alimón”.
A la presentació del programa de festes al claustre del convent de les monges, també de gom a gom, vaig veure algunes cadires buides a les primeres files, les que se solen reservar pels representants municipals.
El que us deia, aquest mes d’agost hi ha molta gent a les platges, més que mai. L’afluència a les nostres platges ha sigut, aquest estiu, històrica. Què també ho he sentit jo al Canal 9!
divendres, 23 de maig del 2008
FOTOVOLTAICS I POLITÒLEGS
M’arriben un parell de notícies noves via web, aquest cap de setmana passat, referents a Beneixama. Una d’elles sobre el ja famós “huerto solar más grande del mundo” a la web televisiva comarcal, i l’altra, del Peón blanco, al bloc de L’OPOSICON i dedicada, en exclusiva, al meu últim comentari ací mateix.
La primera, malgrat ser ja ben coneguda, no deixa de ser sorprenent. Sorprenent la nota de premsa, sorprenents algunes de les dades que l’acompanyen i corprenedors els comentaris adjunts. Recorda la notícia “Ese sol cegador” i em recorda a mi “Estos días azules y este sol de la infancia”, l’últim dels versos que escrigué Machado a Cotlliure, poc abans de morir de tristesa i enyorança, ara, quan van a complir-se setanta anys del fet.
I em permet un xicotet exercici dels que més m’agraden, mirar algunes de les xifres que allí s’escriuen i passar-les pel sedàs de la normativa legal i les matemàtiques: 120 milions d’euros d’inversió; uns 120.000 € d’impostos; 77.400 € de canon i 300.000 € de promeses. 500.000 m2 de superfície i de 160.000 m2 de mòduls fotovoltàics per a l’hort solar construït, diuen a diferents webs.
· Supose certa la inversió, els 200.000 € dels diferents impostos i les dades de la superfície ocupada i em pregunte: què ha rebut Beneixama del “mayor huerto solar del mundo”? Una simple regla de tres diu que és el 0,17% de la inversió.
· I el canon? 77.400 € per una inversió tan gran? És cert això? Com es calcula el canon?
Cerque al DOCV la norma que el regula: (https://www.docv.gva.es/portal/portal/2007/05/22/pdf/2007_6383.pdf )
- 3 €/m2 de plaques solars.
- 7 €/m2 de viaris.
- 20 €/m2 d’edificacions.
Coneixem la superfície de plaques: 160.000 m2 a 3€/m2 = 480.000 €
Aproxime a 700 m de vials: 700 x 7 = 4.900 €
Aproxime també (desconec estes xifres exactes) les construccions: 800 m2 X 20 = 16.000 €.
· Total: 500.000 € aproximadament s’hagueren cobrat aplicant el canon actual.
· A tot això, la mateixa norma diu que aquest és el canon mínim. També és cert que aquesta normativa es publicà el 22 de maig de 2007 quan, segurament, ja estava signat el contracte d’aquest hort. En eixe moment no existia una normativa tan concreta i per tant, podien aplicar un canon per baix d’eixa quantitat, però, també per damunt; no hi havia límit, ni mínim, ni màxim. Pots quedarte curt, però, de 500.000 € a 74.400 € sembla massa diferència. No?
· I 300.000 € en promeses? Estaven les promeses escrites i signades? Només eren paraules?
Si les promeses no es converteixen en compromisos, després qui les ha promés pot fer el que vol, i més si es tracta de diners. És un dels avantatges dels sistemes liberals i capitalistes.
Crec, que el millor que podríem fer respecte d’aquest tema, seria oblidar-se d’ell. Pot resultar perillós donar-li massa voltes, per a la nostra salut, dic. I si n’arriben més, d’horts solars, intentar aconseguir més per a Beneixama, o millor, pels ciutadans de Beneixama. O potser ja en tenim prou, d’horts solars. Nosaltres igual ja hem aportat la nostra part a la reducció de CO2 de l’atmosfera. Potser creguen que som uns militants convençuts de la reducció del CO2 i després de l’energia solar arriba també l’eòlica. Amb l’avantatge, això sí, d’acabar sent tots milionaris. O no?
I la segona notícia?
Ai! La del bloc de L’OPOSICON va per a mi: “estereotipos y tergiversaciones”, “vigía de occidente ideológico”, “el primo de zumosol”, “primopositor” ( I per què no “primaopositora”? O “fornida mujerona”? No escriu el sexe femení als blocs?), ...
Allò del “ínclito pepino” no ho entenc jo. De vegades m’he menjat un “pepino” amarg, o dessaborit, insípid, insuls, (massa abundants des que els hivernacles començaren a tapar el cel blau de Machado), però, un “ínclito pepino” no el coneixia jo, encara.
La frase “la izquierda, desde el fracaso del socialismo real, se ha quedado sin ideas” no m’atrevisc jo a destripar-la ara. No em veig llegint el “Llibre Roig” de Mao, ni subratllant les memòries d’Stalin, ni “analitzant els esquemes de l’economia iugoslava” dels anys 60 (aquesta última frase la prenc també de Fuster).
Ara, el qualificatiu que jo li aplicaria no seria, precissament, “esquemática”.
Desconec jo el pensament d’Arnaud Imatz, i amb l’exemple que m’ha posat el Peón continuaré abraçat a la meua ignorància, però, per curiositat he teclejat el nom al Google i, atenció, no sols podeu moure’s sobre la cadira que diu l’altre, podeu caure de tos.
Pàgines 1 i 2 del cercador de la web: Fundación José Antonio Primo de Rivera, Pío Moa, Falange Auténtica, Falange Española, Patria falange-castilla, libertaddigital, prensa-falangista, la-falange, la tercera vía joseantoniana, Hermandad del Valle de los Caídos, Falange Española de las J.O.N.S.... Tots aquests noms van units al “politólogo francés”. (Tindria feina Lázaro Carreter amb l’escrit de L’OPOSICON. A mi les paraules llargues tampoc m’agraden, em dóna la impressió que volen amagar alguna cosa.)
No vulguera acabar negant-ho tot.
Compartisc amb el Peón blanco el plaer d’opinar en el bloc i que els que lligen aquest, pensen diferent.
I amb Arnaud coincidisc en no tenir cap tipus de connexió amb el PP de Beneixama.
Sobre la “famosa” cita final no puc dir altra cosa que, el que m’ha vingut al cap quan l’he llegida ha sigut una altra frase més ingènua, d’un pensador més modest, encara que, ara sí, més famós, Woody Allen:
“Quant escolte música de Wagner, m’entren ganes d’envair Polònia”.
Bona nit i bona sort. I també salutacions i fins la pròxima
dijous, 10 d’abril del 2008
EXTREMISTES DE CENTRE
Ellos, los vencedores
Caínes sempiternos, ...
Luis Cernuda.
Ja pensava jo que no podria tornar a oposar-me a L'OPOSICON. Des de l'1 de febrer que no hi havia cap crítica que llegir. Però, després d'un assossegat període de reflexió, canvia el bloc de gestor, abandona les excessives exclamacions, les repetides interrogacions i el “je, je, je ... ja, ja, ja ...” i confecciona, ben assessorat, un comentari pausat, tranquil, asèptic, equànime i distant, sense deixar de costat el partidisme que ells un dia s'adjudicaren en exclusiva. He dit que confecciona, quan he volgut dir que ho intenta, encara que no arriba a aconseguir-ho. Prompte la reflexió dóna pas al cop damunt la taula.
Es tracta d'un escrit repassat i pensat. És una lectura política dels resultats electorals, interessadament política, quasi m'atreviria a dir pròpia d'un polític experimentat: hi té felicitacions a l'adversari per començar, i de seguit, desqualificacions per a tots els qui no són dels d'ell, per a tot el qui no pensa com ell. Hi ha moderació buscant el centre polític, allí creu que pot trobar els vots que li falten per manar, vots i res més, i frases contundents que ens indiquen realment qui parla.
Però, com ja he dit en altres ocasions, denota l'exposició un cert grau de confusió. Enmig de les paraules, s’escapen expressions que no són el que ara es diu políticament correctes. Vol expressar la idea de centre polític com a pròpia i exclusiva del PP, (possiblement el camí a seguir marcat des de l'actual direcció del partit); però, se li colen conceptes que aquests últims dies venen repetint comentaristes de l'emissora amiga. I una cosa i l'altra són ben diferents, quasi antitètiques. Els del micròfon no sembla que dirigisquen els seus passos cap al centre polític i l’actual direcció del PP no és precisament la que ells vulgueren.
El redactor el vol, però, tampoc acaba de trobar-lo; el centre, dic. Llegiu algunes de les expressions moderades i centrades que, el “Peón blanco” inclou a l’escrit:
- Bona part dels qui han donat el seu vot al PSOE són tots de “extrema izquierda” o “sectores antisistema”.
- El partits nacionalistes amb més vots, els converteix en “grupos de presión a costa del resto de los españoles”.
- Els catalans de CiU els han furtat el “sector sociológico” que en realitat hauria de votar al PP. Si l'electorat català reflexionara un poc no votaria el que vota. Gent fàcil de convencer repetint-li quatre mentides, quant no “auténticas barbaridades ».
- Els andalusos viuen en “un sistema clientelar basado en prebendas de distinta naturaleza”. Són, en realitat, uns venuts. Personatges que voten segons “intereses particulares a corto plazo”.
- I de la “provincia de Alicante” no cal ni parlar. Com se'ls va ocórrer enfrontar a un home que du uns mesos com a ministre, dintre d'un partit “sin ideas ni proyecto”, amb un polític de pes, de categoria, com era el candidat del Partit Popular al Congrés dels Diputats, amb una trajectòria llarga, eficaç i coneguda per tots els espanyols des de fa ja molts anys? (També el coneixen bé a Hondures).
I a Beneixama, què? Doncs que han tornat a guanyar, igual que van guanyar les eleccions municipals. Tan gran va ser la victòria aquella que són l’oposició al poder local.
Com no van a guanyar ells a Beneixama? I això que una part dels seus habitants no s’han assabentat encara del perill en que es troben en mans dels radicals del “No a todo ...”.
Luis Cernuda.
Ja pensava jo que no podria tornar a oposar-me a L'OPOSICON. Des de l'1 de febrer que no hi havia cap crítica que llegir. Però, després d'un assossegat període de reflexió, canvia el bloc de gestor, abandona les excessives exclamacions, les repetides interrogacions i el “je, je, je ... ja, ja, ja ...” i confecciona, ben assessorat, un comentari pausat, tranquil, asèptic, equànime i distant, sense deixar de costat el partidisme que ells un dia s'adjudicaren en exclusiva. He dit que confecciona, quan he volgut dir que ho intenta, encara que no arriba a aconseguir-ho. Prompte la reflexió dóna pas al cop damunt la taula.
Es tracta d'un escrit repassat i pensat. És una lectura política dels resultats electorals, interessadament política, quasi m'atreviria a dir pròpia d'un polític experimentat: hi té felicitacions a l'adversari per començar, i de seguit, desqualificacions per a tots els qui no són dels d'ell, per a tot el qui no pensa com ell. Hi ha moderació buscant el centre polític, allí creu que pot trobar els vots que li falten per manar, vots i res més, i frases contundents que ens indiquen realment qui parla.
Però, com ja he dit en altres ocasions, denota l'exposició un cert grau de confusió. Enmig de les paraules, s’escapen expressions que no són el que ara es diu políticament correctes. Vol expressar la idea de centre polític com a pròpia i exclusiva del PP, (possiblement el camí a seguir marcat des de l'actual direcció del partit); però, se li colen conceptes que aquests últims dies venen repetint comentaristes de l'emissora amiga. I una cosa i l'altra són ben diferents, quasi antitètiques. Els del micròfon no sembla que dirigisquen els seus passos cap al centre polític i l’actual direcció del PP no és precisament la que ells vulgueren.
El redactor el vol, però, tampoc acaba de trobar-lo; el centre, dic. Llegiu algunes de les expressions moderades i centrades que, el “Peón blanco” inclou a l’escrit:
- Bona part dels qui han donat el seu vot al PSOE són tots de “extrema izquierda” o “sectores antisistema”.
- El partits nacionalistes amb més vots, els converteix en “grupos de presión a costa del resto de los españoles”.
- Els catalans de CiU els han furtat el “sector sociológico” que en realitat hauria de votar al PP. Si l'electorat català reflexionara un poc no votaria el que vota. Gent fàcil de convencer repetint-li quatre mentides, quant no “auténticas barbaridades ».
- Els andalusos viuen en “un sistema clientelar basado en prebendas de distinta naturaleza”. Són, en realitat, uns venuts. Personatges que voten segons “intereses particulares a corto plazo”.
- I de la “provincia de Alicante” no cal ni parlar. Com se'ls va ocórrer enfrontar a un home que du uns mesos com a ministre, dintre d'un partit “sin ideas ni proyecto”, amb un polític de pes, de categoria, com era el candidat del Partit Popular al Congrés dels Diputats, amb una trajectòria llarga, eficaç i coneguda per tots els espanyols des de fa ja molts anys? (També el coneixen bé a Hondures).
I a Beneixama, què? Doncs que han tornat a guanyar, igual que van guanyar les eleccions municipals. Tan gran va ser la victòria aquella que són l’oposició al poder local.
Com no van a guanyar ells a Beneixama? I això que una part dels seus habitants no s’han assabentat encara del perill en que es troben en mans dels radicals del “No a todo ...”.
El PSOE, amb una “falta total de proyectos e ideas”, amb una “errática gestión”, sense “ilusión en el futuro”, puntualitza el comentarista, ... s'ha dedicat a furtar-li els vots a IU, després de maltractar-los històricament. I els votants d'Esquerra Unida es troben apenats, molt dolguts: s'han vist obligats a donar el vot als seus maltractadors quan en realitat devien, podien i calia haver-li'ls donat al PP, tenint en compte el tracte exquisit que la dreta espanyola ha tingut amb els comunistes des del començament del passat segle XX.
Però, el Peón blanco, deixa per a l'acabament del discurs la traca final: ací, al nostre poble, els qui ho dominen tot són “un pequeño grupo de extrema izquierda” que té com a objectiu principal “romper España”.
Molt ben dit! Ja hem arribat al centre! Fins i tot acaba d'aconseguir la quadratura del cercle! I el “sector moderado de los votantes socialistas” pensant en la mona de Pasqua.
Quan acabe de llegir l'opositor recorde aquella frase de José Agustín Goytisolo en el seu Bolero para Gil de Biedma :
A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.
Parla l'escrit de polítics moderats, de centre (evidentment ells; els del PP), de nacionalistes, de socialistes, de comunistes, d'andalusos, d'extremistes esquerrans, ...
I els de dreta? I els d'extrema dreta? On estan? Qué ha passat amb ells?
Haurem de canviar l’última paraula de la famosa frase d'Azaña i dir que “España ha dejado de ser de derechas”? Ara que el Partit Popular vol ser de centre, a qui votarà la dreta espanyola?
Ja fa anys que preguntava Alfonso Guerra sobre els origens i el destí dels populars:
-“Llevan veinte años caminando hacia el centro y no han llegado. ¿De dónde viene esta gente?”-
Però, el Peón blanco, deixa per a l'acabament del discurs la traca final: ací, al nostre poble, els qui ho dominen tot són “un pequeño grupo de extrema izquierda” que té com a objectiu principal “romper España”.
Molt ben dit! Ja hem arribat al centre! Fins i tot acaba d'aconseguir la quadratura del cercle! I el “sector moderado de los votantes socialistas” pensant en la mona de Pasqua.
Quan acabe de llegir l'opositor recorde aquella frase de José Agustín Goytisolo en el seu Bolero para Gil de Biedma :
A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.
Parla l'escrit de polítics moderats, de centre (evidentment ells; els del PP), de nacionalistes, de socialistes, de comunistes, d'andalusos, d'extremistes esquerrans, ...
I els de dreta? I els d'extrema dreta? On estan? Qué ha passat amb ells?
Haurem de canviar l’última paraula de la famosa frase d'Azaña i dir que “España ha dejado de ser de derechas”? Ara que el Partit Popular vol ser de centre, a qui votarà la dreta espanyola?
Ja fa anys que preguntava Alfonso Guerra sobre els origens i el destí dels populars:
-“Llevan veinte años caminando hacia el centro y no han llegado. ¿De dónde viene esta gente?”-
dissabte, 15 de març del 2008
RESULTATS ELECTORALS
Ja he dit en alguna ocasió que sempre m'han interessat les interpretacions que en fan de les diferents dades numèriques els polítics. I després d'unes eleccions, d'eixes on tot el món guanya, es dóna la situació idònia per pegar una ullada al nombre de vots, als percentatges i als diputats elegits. Aquestes eleccions són, crec, les primeres on he sentit afirmar a alguns polítics que són perdedors i a d'altres que no són els guanyadors. Però, no m'atrevisc jo amb els grans resultats electorals estatals, només repasse els nombres de Beneixama i veig algunes coses aclaridores.
· El PP ha tret més vots que el PSOE, però, ... només quinze (i per l'esquerra se n'han quedat encara 50 més). Guanya vots respecte de les anteriors eleccions generals encara que es queda lluny del seu màxim, 697 vots a unes eleccions locals, i comprova també que amb aquestos 607 vots tampoc haguera aconseguit la majoria a les passades eleccions municipals. Rajoy perd les eleccions generals. No estaran molt contents. (I tot això amb un líder local de candidat a diputat i havent-hi arrasat al País Valencià).
· El PSOE aconsegueix el major nombre de vots de totes les eleccions de l'actual etapa democràtica. Recupera els vots cedits a JPB en les eleccions de maig i aprofitant el vot útil li'n pren també a EU. L’Alcaldessa deu saber que el seu suport electoral continua vigent; dels seus i dels companys d’Ajuntament. A més, guanya les eleccions Zapatero. Deuen estar contents.
· I els altres? Han vist els bous des de la barrera, no s'han presentat a les eleccions en aquesta ocasió. I el PSOE és el seu aliat al govern municipal. Tenen motius també per estar contents. Jo conec alguna gent que formava part de la candidatura i d'altra en tinc referències, i no crec que es troben preocupats pels vots que ja sabien que eren seus però també saben que ho són del PSOE. Al contrari, han comprovat que van pactar amb la força política adequada. El pacte amb el PP haguera estat una gran errada.
El gran clamor existent al poble contra els qui manen, que ens ve anunciant el PP local un dia si i l'altre també, sembla que no es real. És una tàctica coneguda entre els venedors de fum (dic de fum com podria dir de palaus artístics, de circuits de vergonya, de copes americanes, de Camps de golf o de transvasaments ficticis).
I d'aquestos, nosaltres, els valencians, en coneixem uns quants.
· El PP ha tret més vots que el PSOE, però, ... només quinze (i per l'esquerra se n'han quedat encara 50 més). Guanya vots respecte de les anteriors eleccions generals encara que es queda lluny del seu màxim, 697 vots a unes eleccions locals, i comprova també que amb aquestos 607 vots tampoc haguera aconseguit la majoria a les passades eleccions municipals. Rajoy perd les eleccions generals. No estaran molt contents. (I tot això amb un líder local de candidat a diputat i havent-hi arrasat al País Valencià).
· El PSOE aconsegueix el major nombre de vots de totes les eleccions de l'actual etapa democràtica. Recupera els vots cedits a JPB en les eleccions de maig i aprofitant el vot útil li'n pren també a EU. L’Alcaldessa deu saber que el seu suport electoral continua vigent; dels seus i dels companys d’Ajuntament. A més, guanya les eleccions Zapatero. Deuen estar contents.
· I els altres? Han vist els bous des de la barrera, no s'han presentat a les eleccions en aquesta ocasió. I el PSOE és el seu aliat al govern municipal. Tenen motius també per estar contents. Jo conec alguna gent que formava part de la candidatura i d'altra en tinc referències, i no crec que es troben preocupats pels vots que ja sabien que eren seus però també saben que ho són del PSOE. Al contrari, han comprovat que van pactar amb la força política adequada. El pacte amb el PP haguera estat una gran errada.
El gran clamor existent al poble contra els qui manen, que ens ve anunciant el PP local un dia si i l'altre també, sembla que no es real. És una tàctica coneguda entre els venedors de fum (dic de fum com podria dir de palaus artístics, de circuits de vergonya, de copes americanes, de Camps de golf o de transvasaments ficticis).
I d'aquestos, nosaltres, els valencians, en coneixem uns quants.
(Aprofitant allò de « Nosaltres, els valencians » que li prenc a Fuster, i de la situació política espanyola i francesa actual, en ve a la memòria allò que ell escrivia després del frustrat Aplec de Bocairent: “Vicentin, carinyo: Te n'has anat a França i no saps el que t'has perdut..... Veus com has fet el burro anant-te'n a França?... Besitos”.)
dilluns, 10 de març del 2008
NORMALITAT
El passat cap de setmana he estat a Beneixama. Celebraven el mig any fester. Jo he vist normalitat. No es correspon tot el que es llig a les webs amb la normalitat social que he vist al poble aquest cap de setmana. Potser siga la festa.
El divendres a la nit vaig intentar assistir a l'actuació d'Obrint Pas a la Rata Cellarda. Crec que ja ho he anunciat a altres escrits: la propaganda que el bloc de L'OPOSICON li ha fet, en alguna de les seues crítiques, estava ple de gom a gom el bar, ha multiplicat l'assistència i això que el fullet de la programació cultural del mes no la nomenava. Si arriben a posar-se d'acord els qui manen i L'OPOSICON en tot el carrer no cap la gent. Obrint Pas a Beneixama és un extra, encara que siga “en acústic” que es diu ara; aquest grup, a l'estiu i a la plaça, seria un espectacle memorable. Si L'OPOSICON el critica abans de començar, (després segur que ho farà), i la regidora l'inclou a la programació del mes, no podrem eixir al carrer de tanta gent com hi haurà.
La nit del dissabte, desfilades pels carrers acompanyades de música. El mig any ho requerís. I música fins la matinada per completar la festa. Molta gent jove veig. I molta gent que no conec. O són del veïnat o és l'edat. El pitjor de tot és el rastre que queda l'endemà de matí. La major part de les festes, per tot arreu, acaben donant feina a les brigades de neteja i als qui han d'arreglar les destrosses que acompanyen la diversió. No participe jo d'aquesta relació; no crec que hagen d'anar unides unes coses amb les altres.
Assistisc també el diumenge de vesprada a una projecció que titulen Fotomarató i a una altra d'una gravació de festes dels anys vuitanta. Retrocedir vint anys, encara que siga en imatges, sorprén (més curta, la pel·lícula milloraria molt). I el Fotomarató, es fa per primera vegada, crec, és una activitat prometedora. Si la gent s'anima, i de segur que ho farà, aquesta activitat anirà a més i ampliarà la visió que es té de la festa.
La Torre també sembla trobar-se ja a les acaballes. Sempre costa la finalització d'una obra, però, la cosa pareix evoluciona favorablement: l'esglaó tan perillós s'ha suavitzat, hi ha bancs on seure i també s'endevina que plantaran arbres (si no ens col·loquen espècies raríssimes, com les que omplin bona part del poble, pot quedar bé).
Pareix que els qui manen van entrant en raó encara que no acaben de dependre: uns polítics com toca hagueren fet la inauguració corresponent durant aquesta campanya electoral. Els altres l'hagueren feta; tindríem noves fotos de polítics locals passejant al costat de personalitats mundials i alguna entrevista a la web amiga. El producte s'ha de vendre i per vendre bé, el que importa és l'embolcall. Per això crec que L'OPOSICON erra quan vol referir-se al monument com a “Torre Atalaya”. Aplicar-li un qualificatiu restringeix el mercat potencial del producte. És com si li diguérem sempre paella de conill a la paella. Per què? Què la paella de peix no està bona? A mi m'agrada molt, encara que entenc que no ho creu igual tothom (el que dic de la paella i també de la “Atalaya”).
Igual que a tot el món no li agrada la situació política actual de Beneixama. Passar de l'excel·lència dels huit anys anteriors al desastre absolut actual costa d'assimilar, sobretot als qui ja no manen ni poden demostrar un dia rera l'altre que tot pot arribar a ser perfecte.
De tant en tant, un poc de normalitat no va malament i, a més a més, sempre ens queda el consol que després de quatre anys de patiment tornaran aquells capaços de regalar-nos la felicitat (sinó regalada, almenys subvencionada).
Jo, personalment, preferisc la normalitat. Quan la situació és massa perfecta resulta complicada d'entendre i acaben entenent-la sols els elegits. I a la resta ens reserven només pels aplaudiments.
El divendres a la nit vaig intentar assistir a l'actuació d'Obrint Pas a la Rata Cellarda. Crec que ja ho he anunciat a altres escrits: la propaganda que el bloc de L'OPOSICON li ha fet, en alguna de les seues crítiques, estava ple de gom a gom el bar, ha multiplicat l'assistència i això que el fullet de la programació cultural del mes no la nomenava. Si arriben a posar-se d'acord els qui manen i L'OPOSICON en tot el carrer no cap la gent. Obrint Pas a Beneixama és un extra, encara que siga “en acústic” que es diu ara; aquest grup, a l'estiu i a la plaça, seria un espectacle memorable. Si L'OPOSICON el critica abans de començar, (després segur que ho farà), i la regidora l'inclou a la programació del mes, no podrem eixir al carrer de tanta gent com hi haurà.
La nit del dissabte, desfilades pels carrers acompanyades de música. El mig any ho requerís. I música fins la matinada per completar la festa. Molta gent jove veig. I molta gent que no conec. O són del veïnat o és l'edat. El pitjor de tot és el rastre que queda l'endemà de matí. La major part de les festes, per tot arreu, acaben donant feina a les brigades de neteja i als qui han d'arreglar les destrosses que acompanyen la diversió. No participe jo d'aquesta relació; no crec que hagen d'anar unides unes coses amb les altres.
Assistisc també el diumenge de vesprada a una projecció que titulen Fotomarató i a una altra d'una gravació de festes dels anys vuitanta. Retrocedir vint anys, encara que siga en imatges, sorprén (més curta, la pel·lícula milloraria molt). I el Fotomarató, es fa per primera vegada, crec, és una activitat prometedora. Si la gent s'anima, i de segur que ho farà, aquesta activitat anirà a més i ampliarà la visió que es té de la festa.
La Torre també sembla trobar-se ja a les acaballes. Sempre costa la finalització d'una obra, però, la cosa pareix evoluciona favorablement: l'esglaó tan perillós s'ha suavitzat, hi ha bancs on seure i també s'endevina que plantaran arbres (si no ens col·loquen espècies raríssimes, com les que omplin bona part del poble, pot quedar bé).
Pareix que els qui manen van entrant en raó encara que no acaben de dependre: uns polítics com toca hagueren fet la inauguració corresponent durant aquesta campanya electoral. Els altres l'hagueren feta; tindríem noves fotos de polítics locals passejant al costat de personalitats mundials i alguna entrevista a la web amiga. El producte s'ha de vendre i per vendre bé, el que importa és l'embolcall. Per això crec que L'OPOSICON erra quan vol referir-se al monument com a “Torre Atalaya”. Aplicar-li un qualificatiu restringeix el mercat potencial del producte. És com si li diguérem sempre paella de conill a la paella. Per què? Què la paella de peix no està bona? A mi m'agrada molt, encara que entenc que no ho creu igual tothom (el que dic de la paella i també de la “Atalaya”).
Igual que a tot el món no li agrada la situació política actual de Beneixama. Passar de l'excel·lència dels huit anys anteriors al desastre absolut actual costa d'assimilar, sobretot als qui ja no manen ni poden demostrar un dia rera l'altre que tot pot arribar a ser perfecte.
De tant en tant, un poc de normalitat no va malament i, a més a més, sempre ens queda el consol que després de quatre anys de patiment tornaran aquells capaços de regalar-nos la felicitat (sinó regalada, almenys subvencionada).
Jo, personalment, preferisc la normalitat. Quan la situació és massa perfecta resulta complicada d'entendre i acaben entenent-la sols els elegits. I a la resta ens reserven només pels aplaudiments.
dimecres, 5 de març del 2008
PENSAR EN EL FUTUR
Des de l’u de febrer no apareix cap comentari nou a L’OPOSICON i jo no puc dir res. No tinc res a què oposar-me.
Per què? Ja s’han cansat? Què no saben que estem en campanya electoral?No és això. S’han traslladat d’ubicació. Ara va de notes informatives a una altra web. I clar, ja hem arribat on anavem. Ací la propaganda política del PP de Beneixama, s’ajunta amb aparents notícies periodístiques i la mescla resulta, si més no, explosiva (sobre els comentaris afegits millor no parlar).
No valoren el mal que poden fer aquest tipus d’informacions en les relacions socials d’un poble com Beneixama? Tot val per criticar als qui manen?
No fa molt el Saló de Plens era un circ. Ara és la “sala de estar de la alcaldesa”, sempre segons l’opinió del PP. I com que no els agrada, se’n van. I se’n van farts, ja no van a consentir res més. Ací tot és electoralisme, gestió deficient, mitin polític, fets inaudits, actes canviades,... diu el PP i ara damunt, la bassa plena. Es tracta d’aplicar la metodologia opositora que s’ha fet a nivell espanyol durant els últims quatre anys. Llenya.
El raonament és lògic: que fem quan tenim una bassa plena de morca? En fem altra, i a ser possible més gran.
I quan l’altra també estiga plena (qualsevol bassa buida a la que li aboques morca, al final s’omple)? Doncs, farem la tercera.
Algú s’ha informat sobre el funcionament d’altres almàsseres?
Algú ha preguntat que fan amb la morca?
Què fan quan tenen les basses plenes?
Saben que hi ha altres formes de produir oli d’oliva?
No se n’adonen que potser estiguen tractant el tema com ho hagueren fet 30 anys enrere?
I, a més a més, també està pel mig la corresponent subvenció perduda, per culpa dels qui manen, això sí, i que havien aconseguit els anteriors, és clar . Volien cobrar-la encara que no hagueren fet la bassa?
Però, com sempre, entre línies, la nota informativa aclareix algunes idees:
- Tota la documentació estava presentada i en regla, diu el PP; tots els informes tècnics són favorables,... “a falta de...”. En què quedem? Estava tot o faltava encara algun tipus de recurs? Està aprovat? O encara està el procediment d’autorització en marxa?
- El PP també ens informa de l’opinió de la Cooperativa. Dels seus centenars de socis? Realment eixa és l’opinió de tots els seus socis ? I de tots els veins del poble als qui afectaria la construcció d’una nova bassa ? Parlen en nom de tots?
- I el PP proposava concedir una llicència condicionada al dictamen definitiu. I si construïm la bassa, cobrem la subvenció, ens gastem els diners de la Cooperativa i després el dictamen no és el que esperàvem?Qui paga l’obra? Els socis? I la subvenció, qui la torna? El grup municipal del PP? I la bassa? La trenquem? L’omplim de morca sense autorització?
Segurament ara estarà acabant la temporada de l’oliva i una solució d’urgència es podrà prendre per part dels gestors de l’almàssera. Per a buscar la solució definitiva del problema tenen un any per davant.
I si pensem entre tots en buidar la bassa existent?
I si valorem, amb assessorament de tècnics especialitzats, els cost d’un canvi en el procés de producció de l’oli ?
I si s’estudia un canvi en les instal.lacions pensant en el futur?
I si recollim informació tècnica del que estan fent altres almàsseres?
I si es pensa també en millores en la qualitat del producte? En millorar la seua comercialització?Que no hi ha gent a Beneixama capacitada? Jo crec que si.
Es pot pensar en la millor solució possible o es poden tirar les culpes als altres des de la web corresponent. Possiblement el futur de l’almàssera estiga en la primera afirmació. Buscar culpables és una manera de tapar-se els ulls.
Bona nit i bona sort.
Bona nit i bona sort.
dimecres, 6 de febrer del 2008
PLE PLE
Es curiós comprovar com les diferències ideològiques es corresponen també amb diferents gustos literaris o cinematogràfics. I ho dic per la referència que L'OPOSICON fa a la pel·lícula Gladiator i a l'escriptor Pérez Reverte.
La pel.lícula no m'agrada a mi, jo preferisc l'Espartaco de Kubrick. Al cap i a la fi, Espartaco era un esclau que es va rebel·lar contra Roma i el personatge principal de Gladiator era un general, Màxim Dècim Meridi, que formava part de la cúpula de poder de l'Imperi Romà. I fins ara no estic jo al costat dels poderosos, encara que acaben éssent esclaus. O l'heroi d'Espartaco era Kirk Douglas i el protagonista de Gladiator era Russell Crowe, i ací no hi ha color.
Encara que jo quan sent “pan y circo” sempre ho associe amb un emperador romà, per exemple un tal Neró, el suposat incendiari de Roma i, a més a més, diuen que la va cremar, la ciutat, un 18 de juliol.
No havia escrit res des de fa un més, perquè trobe els últims comentaris de l'OPOSICON molt hermètics, massa críptics, per a iniciats. Una bona part de les coses que diu i escriu no les entenc.
Per exemple:
- “Todavía, no sabemos nada de como fue el incendio, la Guardía Civil, se supone que lo está investigando.” “No se, si en el Ayuntamiento habrán pensado en volver a reconstruir la caseta, (esta vez sin el hogar o "coveta") o construir otra de otros materiales...”
Per què sense la coveta?
Què el foc que la va cremar es va iniciar a la coveta?
No diuen que no saben res?
Què ja hi havia hagut algun altre problema produït per la coveta i els que manaven l'etapa anterior no havien pres cap mesura per solucionar-lo?
Un altre exemple:
- “Un poco de buena voluntad y de saber cumplir la palabra dada.”
La bona voluntat era tota dels que abans manaven, diuen. Els actuals ni la coneixen, repeteixen. Complir la paraula era exclusiu dels anteriors. Ara es tracta d'enganyar al personal només. Ens tracten com a bovos i nosaltres assentim i participem de l'espectacle.
Es que es pensen que no l'hem tastada, la “buena voluntad” dels anteriors?
Es creuen de deveres que no hem escoltat paraules i promeses que s'han convertit en res, de boca de l'anterior govern municipal?
Creuen que en uns mesos ja ho hem oblidat?
Què només són necessaris museus, auditoris, rodones, horts, passejos, carrers,...?
No entendran que al voltant de totes aquestes fotos, amb la imatge congelada, hi ha hagut i encara hi ha persones?
Ara tampoc els agrada que vagen aquestes persones al Plenari de l'Ajuntament. Prefereixen que no vaja ningú com l'anterior legislatura, diuen. No reconeixen al seu poble entre els que allí hi estaven. Eren tots forasters?
I que el Ple de l'Ajuntament és com el circ. Però, el circ el formaran el públic, els qui manen i també l'oposició, no? Del circ formen part trapezistes, domadors, pallassos, mags i també els lleons.
I damunt el telèfon i la llum. Una altra vegada a pujar impostos per pagar la llum i el telèfon. Una altra vegada las “arcas municipales” buides. Els treballadors tot el matí preparant la sala de Plens i la feina per fer. I de subvencions res. Que les subvencions s'han acabat! El pròxim Ple igual l'han de fer a fosques i amb el saló ple de fum.
I no puc dir molt més: de Fragel Rock jo no se res i el que escriu Pérez Reverte no m'agrada; sols he llegit un dels seus llibres, Territorio Comanche. Encara no m'he atrevit amb Alatriste i molt menys amb “el dia de còlera”. Ja en tenim prou, de còlera, parle.
Jo em permet recomanar-vos “Mala gente que camina” de Benjamín Prado.
...y pedantones al paño
que miran, callan y piensan
que saben, porque no beben
el vino de las tabernas.
Mala gente que camina
y va apestando la tierra...
(“He andado muchos caminos”. Antonio Machado)
La pel.lícula no m'agrada a mi, jo preferisc l'Espartaco de Kubrick. Al cap i a la fi, Espartaco era un esclau que es va rebel·lar contra Roma i el personatge principal de Gladiator era un general, Màxim Dècim Meridi, que formava part de la cúpula de poder de l'Imperi Romà. I fins ara no estic jo al costat dels poderosos, encara que acaben éssent esclaus. O l'heroi d'Espartaco era Kirk Douglas i el protagonista de Gladiator era Russell Crowe, i ací no hi ha color.
Encara que jo quan sent “pan y circo” sempre ho associe amb un emperador romà, per exemple un tal Neró, el suposat incendiari de Roma i, a més a més, diuen que la va cremar, la ciutat, un 18 de juliol.
No havia escrit res des de fa un més, perquè trobe els últims comentaris de l'OPOSICON molt hermètics, massa críptics, per a iniciats. Una bona part de les coses que diu i escriu no les entenc.
Per exemple:
- “Todavía, no sabemos nada de como fue el incendio, la Guardía Civil, se supone que lo está investigando.” “No se, si en el Ayuntamiento habrán pensado en volver a reconstruir la caseta, (esta vez sin el hogar o "coveta") o construir otra de otros materiales...”
Per què sense la coveta?
Què el foc que la va cremar es va iniciar a la coveta?
No diuen que no saben res?
Què ja hi havia hagut algun altre problema produït per la coveta i els que manaven l'etapa anterior no havien pres cap mesura per solucionar-lo?
Un altre exemple:
- “Un poco de buena voluntad y de saber cumplir la palabra dada.”
La bona voluntat era tota dels que abans manaven, diuen. Els actuals ni la coneixen, repeteixen. Complir la paraula era exclusiu dels anteriors. Ara es tracta d'enganyar al personal només. Ens tracten com a bovos i nosaltres assentim i participem de l'espectacle.
Es que es pensen que no l'hem tastada, la “buena voluntad” dels anteriors?
Es creuen de deveres que no hem escoltat paraules i promeses que s'han convertit en res, de boca de l'anterior govern municipal?
Creuen que en uns mesos ja ho hem oblidat?
Què només són necessaris museus, auditoris, rodones, horts, passejos, carrers,...?
No entendran que al voltant de totes aquestes fotos, amb la imatge congelada, hi ha hagut i encara hi ha persones?
Ara tampoc els agrada que vagen aquestes persones al Plenari de l'Ajuntament. Prefereixen que no vaja ningú com l'anterior legislatura, diuen. No reconeixen al seu poble entre els que allí hi estaven. Eren tots forasters?
I que el Ple de l'Ajuntament és com el circ. Però, el circ el formaran el públic, els qui manen i també l'oposició, no? Del circ formen part trapezistes, domadors, pallassos, mags i també els lleons.
I damunt el telèfon i la llum. Una altra vegada a pujar impostos per pagar la llum i el telèfon. Una altra vegada las “arcas municipales” buides. Els treballadors tot el matí preparant la sala de Plens i la feina per fer. I de subvencions res. Que les subvencions s'han acabat! El pròxim Ple igual l'han de fer a fosques i amb el saló ple de fum.
I no puc dir molt més: de Fragel Rock jo no se res i el que escriu Pérez Reverte no m'agrada; sols he llegit un dels seus llibres, Territorio Comanche. Encara no m'he atrevit amb Alatriste i molt menys amb “el dia de còlera”. Ja en tenim prou, de còlera, parle.
Jo em permet recomanar-vos “Mala gente que camina” de Benjamín Prado.
...y pedantones al paño
que miran, callan y piensan
que saben, porque no beben
el vino de las tabernas.
Mala gente que camina
y va apestando la tierra...
(“He andado muchos caminos”. Antonio Machado)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)