THAT ONE WHO IS NOT, DOES NOT FIND HIMSELF.

That one who is not, does not find himself.
Qui no esta, no s´encontra

Fixeu-vos bé: estan contents els tres. Milagrosa més. Han fet el seu treball i l'han fet ben fet.

I feu memòria quan escolteu dir a Gerardo Camps: "Somos transparentes, aquí no se esconde nada".

Fora han quedat els comptes de la Sociedad Gestora para la Imagen Estratégica de la Comunidad Valenciana, de la Agencia Valenciana de Turismo, de la Sociedad Circuito del Motor de Cheste, de la Fundación la Luz de las Imágenes, de ... , totes amb contactes amb Orange Market.

Així i tot, diu la Sindicatura de Comptes que les obligacions de gasto per als pròxims anys són de 29.882 milions d'euros: 80 Palaus de les Arts (374 milions costa a hores d'ara l'edifici i encara no ha parat), 89 hospitals com La Fe, 235 aeroports com el de Castelló,...

Imagineu quantes escoles, quants centres de salut, quants metges, quantes ajudes a persones depenents, o a l'agricultura valenciana que tan volen, ... s'haguerent fet o s'hagueren adjudicat amb aquesta barbaritat de diners.

Continuem endavant. Somos los mejores. Cal que les pròximes eleccions, la majoria absoluta siga del 80 %, així ho acabarem d'arreglar tot.

Aquestes persones saben el que duen entre mans. Deixem-les treballar.

I SHIT IN THE SALAD SEA!

I shit in the salad sea!
Me cague en la mar salà!

Per fi! Torna la Copa al lloc d'on mai degué eixir.

Cal fer algunes xicotetes remodelacions:

Els turistes que vindran ompliran tots els hotels de luxe, tots els restaurants, ... el turisme ens farà rics a "todos los valencianos".

Els hem de donar a dinar; no poden quedar-se en fam:

I un poquet de cultura autòctona:


El sistema sanitari valencià, el millor d'Europa, també el tenim a punt:

El sistema educatiu valencià també té el seu paper. L'obsessió anglòfila d'Alejandro comença ja a donar els seus fruits: Kezian i Connor, naturals de l'Horta, han guanyat "el clàssic" de Halloween, amb el "concurso de gritos" inclòs.

Açò és el que és diu vulgarment "la felicitat". Però, sempre ha d'haver algú que vinga a fotre'ns la festa.

THE MOTHER WHO GOES!

The Mother who goes!
La mare que va!

Un dels meus eslògans favorits ha sigut "Anem a més", junt a aquell altre de la foto d'Esteban i Alejandro: "Perquè és la nostra llengua..." (haguera estat més adequat "la llengua fora).

I és cert que hem arribat molt lluny, massa lluny. Però, veig difícil que pugam "arribar a més". Mireu unes mostres:

He de rellegir de nou a José Agustín Goytisolo i el seu Bolero para Gil de Biedma:

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de éstos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.

ALWAYS THE SAME SONG!

Always the same song!
Sempre la mateixa cançó!

Ja vaig comentar ací la passió per l'art grec i romà del president José Joaquín i m'assabente ara, llegint el diari, que l'altre president, Alfonso, també és un apassionat de l'escultura, però, en aquest cas, contemporània.

Li regalen un bust del Papa de Roma i va i l'amaga ben amagat per contemplar-lo ell a soles.

No siga cosa que me'l furten - pensarà l'home- i amb raó.

I mira que tampoc és que siga car: només 46.000 € de res. Res a veure amb altres donatius, que ell ha fet: És un mecenes! Un filantrop, aquest home és un filantrop!

Ric també és un entusiasta de l'escultura. Ara bé, ni tan clàssic ni tan modern. A Ric li agrada Rodin: és un fanàtic de "El Pensador".

Al President, a l'autèntic, no li va l'escultura. Veus el Discòbol i està llançant el disc, però, nuet. El Pensador, pensant l'home, però, també nu. Al President li va més la indumentària. Després de la Ciutat de la Llum, de la Ciutat de les Arts, de la Ciutat del Teatre, ... crec que ha arribat l'hora de la Ciutat de la Indumentària, amb un bon Museu del Trage.

GIVE THE TROMPA BACK TO THE BOY!

Give the trompa back to the boy!
Torna-li la trompa al xic!

Aprofitant el passat pont festiu del 9 d'octubre vaig visitar l'exposició del MARQ sobre la "belleza del cuerpo", seguint la recomanació que EL POPULAR, del que sóc habitual lector, feia al seu últim número.

Feien unes jornades de portes obertes, degut a què acabava l'exposició, i l'entrada era gratuïta. Dues hores de cua, per comprovar la passió que a la ciutat d'Alacant desperta la Grècia Clàssica. L'hel.lenisme alacantí és proverbial. L'interés pels Déus grecs és encara més gran que el que tenen per la seua pròpia llengua. I el nivell de coneixement sobre l'art grec i romà, immens. I us ho demostraré amb un parell d'exemples que vaig poder escoltar a la cua, mentre esperava per entrar:

a/ Una persona li deia als acompanyants que estaven a punt de poder veure el DIÁBOLO.

b/ Una altra, il.lustrava l'amiga, comentant-li que l'estàtua real era de l'EDAT DEL BRONZE i, per tant, de bronze. (Havia sentit campanes, però, no sabia bé on).

Mentre José Joaquín s'extasia contemplant atletes de marbre, el nostre president, l'autèntic, somnia amb Olímpia i amb la futura olimpiada que es celebrarà a València un any d'aquests. Ho va dir a l'Àgora, que eixe, en realitat, era el seu somni.

Va dir que el seu somni eren unes olimpiades per a València.

Aplaudiments per a ell! ( I Ric? On està Ric?)

TAKE THE BIG CANDLE BECAUSE THE PROCESSION IS LONG.

Take the big candle because the procession is long.
Agarra el ciri gran que la processó és llarga .

No cal que us preocupeu massa. Nosaltres, a dependre anglés segons el model Font de Mora, a poc a poc.

Mentre, les coses van millorant. Tenim als nostres líders ocupant-se de l'assumpte: una xicoteta mostra són aquestes notícies, (del diari), de la passada setmana.

NEXT NOTHING SAYS THE NEWSPAPER.

Next nothing says the newspaper.
Casi res porta el diari.

Quant isc de viatge, algunes vegades, i bàsicament a una gran ciutat, tinc una sensació que em resulta difícil explicar: al passejar per un carrer ple de gent em dona la impressió que a molta d’eixa gent la conec. És com un dejavú, centrat en les persones.

Passa un home caminant ràpidament amb una camisa a quadres i crec que el conec. M’adelanta una dona per l’esquerra amb jaqueta i pantalons blancs i també la identifique com a persona coneguda. Com si els hagués tractat com amics durant tota la vida. I així una darrera d’una altra.

Quan passege per una ciutat o poble de la nostra terra, o territori conegut, la sensació és diferent: algunes persones les identifique com a representants genuïnes de la població on estem. Jo vaig per Gandia, veig algú que em crida l'atenció i pense: aquesta persona representa físicament i també emocionalment l’habitant característic de la població. Passege per Alcoi i dic: aquest home és l’arquetip d’alcoià, l’alcoià ideal. O alacantí, o valencià o murcià.

Doncs bé, aquests últims mesos, he identificat al representant global del poble valencià.

M’imagine el camperol que està collint taronges als camps de l’horta de València i és Ric. Veig l’obrer que remata la façana d’una de les 3000 casetes del PAI que hi ha a voramar i és Ric; el camioner que duu la verdura del mercat de Xàtiva a la tenda del meu poble i és Ric; el mestre que ensenya Valencià a aquella escoleta perduda a un poble de muntanya i és Ric; el taxiste que replega gent a l’estació del Nord per visitar la Ciutat de les Ciències i és Ric (per cert, caldria presentar la candidatura de Valènca a les olimpiades del 2020), el conductor del tramvia a la Malva-rosa i també és Ric, el dependent d'aquell reconegut gran magatzem i és Ric.

Zapatero, enemic declarat de tots el valencians, va derogar el transvassament de l’Ebre. I ara, que ja teníem identificat el rostre de tots els valencians, l’ànima valenciana, el representant de la raça, l’esperit de tots nosaltres, va Mariano i el deroga també.

Han estat derogats Ric i el Pla Hidrològic Nacional.

De José Luis ens esperàvem qualsevol cosa, però, de Mariano…? Com ens ha pogut fer açò Mariano? A nosaltres, que havíem promés ofrenar noves glòries a Espanya.

Ja no es pot arribar a més. O sí?

LA REVOLUCIÓ

Tot s’acaba i les vacances també. Torna la rutina del treball i sembla que la tardor ja vol instal.lar-se a casa nostra. Ara comencem a enyorar la caloreta de l’estiu i a preocupar-nos pel futur fred de l’hivern. Però, com que el Sol prompte s’amaga, tenim més temps per estar tranquil.lament a casa. I gràcies a la programació televisiva, tinc tot el temps del món per acabar els llibres començats aquest estiu o fullejar amb parsimònia el diari.
I a uns d’aquests diaris retrassats, vaig trobant algunes de les notícies curioses que de tant en tant apareixen als periòdics. Una d’aquestes notícies parla d’IKEA, la famosa tenda de mobles sueca, on compres un paquet de cartró que no alça un pam de terra i, si saps llegir les instruccions, acaba convertint-se en una prestatgeria on caben 500 llibres o un armari on pots penjar 50 trages (aquest armari seria massa menut per a determinades persones, caldria afegir-li un parell de mòduls més).

Diu el titular:

IKEA INICIA LA GRAN GUERRA TIPOGRÁFICA

I aclareix:

Después de 50 años, la marca sueca sustituye en su catálogo la fuente Futura por la Verdana y desata un encendido debate en el mundo del diseño.

Jas coca! “Gran guerra tipográfica”, “encendido debate”, “grandes controversias”, “aberración”, “realmente preocupante”,…

Em recorda les valoracions del PP local sobre la gestió municipal. Però, en aquest cas, parla de tipus de lletres de les que aparèixen a l’ordinador. Oblideu la Times, Arial o Courier. D’ara endavant només Verdana. Una revolució, un terratrèmol devastador a nivell planetari.
La veritat, no se si afectarà a tot el planeta el terratrèmol, però, a alguna zona del nostre territori ja li ha afectat:

Quina sort haver comprat aquell armari tan gran d’IKEA. Almenys els trages no estaran tots plens de pols. Caldrà tindre’ls preparats per a quan arribe la vertadera revolució. Un canvi de jaqueta a temps sempre pot resultar adequat.

VACANCES

Estic de vacances. I he estat alguns dies per Beneixama. A mitjan juliol vaig assistir a la presentació del programa de festes a l’antic convent de les monges. Ha adquirit el programa un toc modern que no tenia i té també, alguns continguts curiosos. Per exemple, a l’apartat d’història, hi ha un parell d’individus que no conec que venen destripant, any rere any, documents sobre castells, impostos i personatges del segle tretze valencià amb una minuciositat corprenedora. Hi ha gent per a tot!

En quant a les fotografies cal tenir especial cura. La fotografia digital té els seus avantatges, però, també molts inconvenients. Algunes són de qualitat molt baixa i això es nota a l’hora de la impressió en paper. Però, el que realment em va sorprendre a l’acte de presentació fou l’actuació del parell de percussionistes. Gent molt jove amb un domini de la tècnica i de la interpretació màgnífic.

També he tingut ocasió d’escoltar diferents comentaris i rumors dels que corren pel poble. Ja sabeu, funcionaris que se’n van i funcionaris que venen; paralització d’obres impossibles; canvis a l’edifici municipal amb la finalitat de dilapidar els diners dels ciutadans que duran més impostos i dèficits exponencials. En fi, el desastre que va començar el 2007 continua vigent. I els nostres salvadors desapareguts. (És necessari un número especial de EL POPULAR ara per a festes).

Amb les actuacions sobre el patrimoni caldria posar especial atenció. Amb projectes ben definits, amb idees clares i ben assessorats per especialistes. S’haurien d’evitar idees genials i ocurrències personals. A la Torre de Beneixama s’ha canviat la grava per gespa artificial i li han col.locat una cordeta per evitar que els qui escampaven la grava ara xafen l’herba de plàstic. De segur que hi ha qui opina que ha quedat molt bonic. I a la façana de l’església li han donat una bona rentada de cara. També hi ha qui creu que ha quedat preciosa. Per a mi, simplement li han esborrat vora els dos-cents anys d’història que estaven gravats a la pedra amb la força del temps.

Però, aquest cap de setmana he assistit a un parell d’actes que m’han sorprés:
El passat divendres ha hagut una FIESTA IBICENCA a la piscina municipal, (el cartell anunciador de la festa s’hauria d’emmarcar i penjar al museu etnogràfic), on no va faltar ningú que tingués un vestit blanc. El dissabte va actuar al jardí del Museu del Paper el grup alcoià VerdCel, on va faltar molta gent i en sobraven uns quants.
La Fiesta Ibicenca la va organitzar l’ajuntament socialista de Beneixama i el concert de VerdCel l’ajuntament popular de Banyeres de Mariola. No som ningú!

Aprofite una de les frases que va dir el cantant de VerdCel, de la cançò Encara nois, encara de l’Ovidi Montllor, també alcoià:

Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.

Canvia poc.

No us preocupeu, la fi del món encara no arriba. Els nostres líders continuen treballant per convertir-nos en el que ja som: els millors de l'univers. (Una planxadeta no vindria malament).

REGALS

Mi tía, por Navidad, me regaló una lata de anchoas.

Y mi primo, la semana pasada, por mi cumpleaños, unos pimientos del piquillo.

Estoy muy contenta, muy feliz, ...

EL POPULAR

Aquest cap de setmana passat he estat a Beneixama. Celebraven la festa de Sant Isidre a la Talaeta. I m’assabente de la notícia d’una nova publicació escrita al nostre poble: EL POPULAR.
Desconec la distribució de la publicació i la seua periodicitat, però, he tingut ocasió de fullejar l’exemplar, és el núm. 1, i l’he rebut hui a casa per correu electrònic. De la major part de les notícies no en se jo res. Alguna vegada crec que ja vaig comentar el tema de les pujades d’impostos o el famós canon de l’hort solar i la no menys famosa promesa del magatzem municipal.
Ai, les promeses que no queden reflectides en un paper signat!

“Sangre, sudor y lágrimas” que va vessar l’anterior “equipo de gobierno” i les promeses per signar.
Bona part dels articles de EL POPULAR són autèntiques lliçons de democràcia, però, algunes de les frases que hi ha amagades dintre del text, alguna repetida més d’una vegada, puntualitzen a quin tipus de democràcia es refereixen:
- “… las plazas de animador sociocultural, agente de desarrollo local y técnico municipal no las haya podido ocupar nadie de aquí.”
- “… pero a este paso el único puesto de trabajo creado será el del propio agente. Si por lo menos fuera del pueblo…”
- “Por supuesto la carga presupuestaria si que se sufragará, subvenciones aparte, de nuestro bolsillo”.
- “¿han sabido agradecer estas ayudas, o por el contrario se ha mordido la mano que da de comer?".

Què la contractació d’animador sociocultural o ADL ja no es fa mitjançant convocatòria pública al DOCV?

Què en la baremació de mèrits dels aspirants hi ha un punt a valorar que és “ser del poble”, que ho determina tot?

Què ho han decidit sols els regidors de l’equip de govern? Ja no participen, com abans, els tècnics del SERVEF?

Què abans tot el que no entrava dintre d’una subvenció no ho pagava l’Ajuntament? Ho pagaven els regidors de la seua butxaca?

Què encara funciona “la mano que da de comer”? O el “amigo que da de comer”?

Permeteu-me que torne a llegir Machado:

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.

A mi trabajo acudo, con mi dinero pago

el traje que me cubre y la mansión que habito,

el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Però, el més interessant s’amaga, com sempre, en la lletra menudeta. Recomana el panflet la web d’història www.latribunadelahistoria.es. És tracta d’una pàgina on es poden veure diferents gravacions de conferències d’il.lustres personatges (Alguns dels conferenciants que m’han cridat l’atenció són els que anote més avall). Quan en veus dues o tres, de les gravacions, i contemples les faroles del “Azagador” pots creure, fàcilment, que ha començat de nou la revolució bolxevic.

Ángel David Martín Rubio:Profesor de Historia de la Iglesia en el Instituto Superior de Ciencias Religiosas Virgen de Guadalupe y en el Instituto Teológico S. Pedro de Alcántara (Cáceres).
Antonio Gibello:Redactor de “arriba”, “gaceta ilustrada” y director del periódico “el alcázar”.
Blas Piñar:Francisco Franco le nombró consejero nacional del Movimiento y procurador en Cortes. Fundó en 1966 la editorial Fuerza Nueva así como el partido del mismo nombre y Frente Nacional.
Félix Martialay:Abandonado el cine y su estudio, dedicado a la historia e investigación del fútbol español. Tiene la medalla de oro de la Federación Española de Fútbol como reconocimiento a sus trabajos.
Fray Santiago:Monje Benedictino de la Abadía Santa Cruz del Valle de los Caídos.
Guillermo Rocafort:Caballero Legionario del Tercio Gran Capitán, 1º de La Legión.
Ismael Medina:Jefe de información, editorialista y redactor en Arriba. Columnista en: El Alcázar
José Antonio Ullate:El primer coordinador del suplemento semanal de Fe y Razón del diario La Razón.
José Francisco Guijarro:En 1997 recibió el encargo de realizar el estudio previo a la Canonización de los Mártires de la antigua Diócesis de Madrid-Alcalá durante la persecucióncontemporánea a la Guerra Civil española.
José Javier Esparza:Autor del libro El Terror Rojo en España.
José M. Manrique:Casado y padre de dos hijos.
José Utrera Molina:Ministro secretario general del Movimiento. Gobernador civil en Ciudad Real.Fue falangista desde muy joven y se mantiene fiel a su ideología.
Juan Blanco:Redactor y redactor-jefe de “Arriba” hasta 1975. Desempeñó la subdirección de “El Alcazar”.
Leoncio Afonso Pérez:Fue Alférez Provisional durante la Guerra Civil. Hijo Predilecto de Breña Alta.
Luis Fernández Villamea:Comienza su trabajo profesional en la revista "Semana" con apenas 19 años, y después pasa a la revista Fuerza Nueva.
Luis Joaquín Gómez:Defensor del Vínculo en la diócesis de Tenerife.
Pío Moa:Colabora habitualmente en el diario LA RAZÓN y en Libertaddigital.com
Ricardo de la Cierva:Finalista del Premio Planeta.

CRISI? QUINA CRISI?

En anterior escrit comentava algunes notícies esperançadores i diferents plans per conduir la Comunidad Valenciana a ser líder mundials en quasi tot.

La cosa no ha acabat. Continuem endavant. Unes mostres:

*Tres primeres pedres per a la mateixa urbanització on encara no han fet ni el clavegueram. Se li ha donat feina a l'obrer de la camisa groga i a l'empresa de cartells anunciadors.

*Dades econòmiques espectaculars i el seu responsable:

* Un xicotet regal:

*Últimes dades econòmiques. Estem en la posició ideal per millorar:

ANTONIO MACHADO

El 22 de febrer de 1.939 va morir a Cotlliure Antonio Machado Ruiz. Aquestos dies hem pogut llegir alguns articles, a diferents periòdics, sobre el tema; es compleixen 70 anys del succeït i mereix ser recordat.

Ana Ruiz, la mare, va morir uns dies després. José Machado i Matea Monedero, la seua dona, que els acompanyaven a l'hotel Bougnol-Quintana, van abandonar al cap d'uns dies Cotlliure per ajuntar-se amb Joaquín Machado i Carmen López a Meurville. Els dos matrimonis s'embarcaven amb destinació a Buenos Aires i Santiago de Xile definitivament. Ja no tornarien més, ni a Cotlliure ni a Espanya.

Abans, José, va tenir ocasió de veure el seu germà Manuel, que havia fet el viatge des de Burgos a l'assabentar-se de la mort d'Antonio. Quan arribà a Cotlliure va trobar ja els dos, el germà i la mare, soterrats al xicotet cementeri on encara hui, setanta anys després, continuen.

L'encontre entre José Machado i el seu germà major seria, segurament, emotiu, però, no mantindrien una conversa relaxada. José era persona de clares idees antifeixistes i Manuel havia passat tota la guerra col.laborant amb els militars sublevats. Era ja membre de la Real Academia Española franquista que dirigia José María Pemán i, uns anys després morirà a Madrid on serà soterrat, a l'Almudena, pràcticament amb honors d'estat.

El taüt d'Antonio Machado, envoltat per la bandera republicana, es conduït al cementeri, als muscles de dotze soldats de l'Exercit Popular, on Julián Zugazagoitia, exministre de la República que serà afusellat l'any següent per Franco, pronuncià un emotiu discurs fúnebre. L'alcalde de Cotlliure, el general Vicente Rojo, nombrosos exiliats espanyols,… participen de la comitiva. Una placa al nínxol del poeta recorda:

ICI REPOSE
ANTONIO MACHADO
MORT EN EXIL.

El 25 de febrer de 1939, l'ABC de Sevilla, publica: “Se sabe que ha muerto en Colliure don Antonio Machado, que salió de Barcelona momentos antes de ser libertada” i el 28, un editorial de El Pueblo de València: “Antonio Machado ha muerto siguiendo el vía-crucis de su pueblo, exiliado con ellos”.

El 2 de març de 1.939, The Times de Londres, en una nota necrològica, diu: “A diferencia de muchos intelectuales, quienes, habiendo abrazado al principio la República, transfirieron poco a poco sus simpatías a los nacionalistas, Machado siguió fiel a la causa republicana hasta el final”.

Guiomar, la musa del poeta, escriuria molts anys després: “Yo sé que sin mi ausencia, Antonio no habría escrito muchas de las cosas de las que publicó en Madrid, Barcelona o Valencia durante la guerra”.

Pareguda a l'opinió de Dionisio Ridruejo que ja en l'any 40 considerava Machado un de tants “segrestats morals” per les “consignes” dels malvats.

I no acabaria així la infàmia. La Comisión Depuradora de Madrid del Ministerio de Educación Nacional, el 5 de maig de 1.941, va acordar per unanimitat “la separación definitiva del servicio de D. Antonio Machado con la pérdida de todos sus derechos pasivos”.

El passat diumenge, veïns de Rocafort, el recordaven als jardins de Villa Amparo, llegint alguns dels poemes escrits per Machado allí durant la guerra. Al mateix temps Paco Ibañez cantava “Proverbios y cantares” sobre la tomba del poeta i la seua mare.

Anne Hidalgo, tinent d'alcalde de Paris, encapçalava una marxa organitzada per l'associació “Hijos e Hijas de Republicanos Españoles y Niños del Éxodo”, des de l'ajuntament d'Argelès fins a l'entrada del que fou infame camp de concentració per a milers d'exiliats espanyols.

Hui, els fills i nets dels vencedors reivindiquen Machado i s’identifiquen amb part de la seua poesia i, als diaris, es debateix sobre la continuïtat de la tomba a Cotlliure o la necessitat que les restes del poeta tornen a Espanya. Mentre els seus companys de lluita, d’exili, de mort,… segueixen amagats a algun racó de la memòria.

A la butxaca de l’abric del poeta mort, José, va trobar un paper arrugat on Antonio havia escrit:

“Estos días azules y este sol de la infancia”

recordant, en l’últim moment de la seua vida, el primers versos del seu “Retrato” publicat el 1908 en el diari El Liberal i quatre anys després en Campos de Castilla:

“Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla
y un huerto claro donde madura el limonero;”

I també, potser, a la vora del Mediterrani i de la mort, els que el conclouen:

Y cuando la hora llegue del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Antonio Machado no sols va morir a l’exili; va morir a Madrid, i a València, i a Rocafort, i a Barcelona, i a Cotlliure i segurament també a Argelès, i a Mèxic i a Granada:

Se le vió, caminando entre fusiles
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas, de la madrugada.
Mataron a Federico…
…Que fue en Granada el crimen…”

Un día, Antonio li donà a Pauline Quintana, la propietària de l’hotel, un xicotet joier de fusta dient-li:

-Es tierra de España. Si muero en este pueblo, quiero que me entierren con ella.

Setanta anys de silenci, “el aspecto sonoro de la nada”, el silenci que tant necessitava el poeta per a “descubrir un mundo de armonías”, no és necessari encara. El que Machado es mereix ara no és el silenci, és el record i la memòria.

(La informació s´ha pres, bàsicament, de "Ligero de equipaje" i "Cuatro poetas en guerra" de Ian Gibson, "La Guerra" de A. Machado i dels diaris Levante i El País).

PAPALLONA

Conta Martí Domínguez en El Temps les característiques molt especials de l'òrgan reproductor masculí de la papallona monarca i em ve a la memòria el coll de la camisa de Ricardo Costa.
Si no heu llegit mai Martí Domínguez ho devíeu fer, escriu coses sempre curioses i interessants. Si no heu vist mai els colls de les camises de Ricardo també caldria que les véreu. No sabria dir-vos con són, s'han de veure per poder fer-se una idea.
Jo, amb unes tisores, vaig intentar una vegada transformar el coll d'una de les meues camises en un com el que tenen les de Ricardo, però, no ho vaig aconseguir. Em vaig quedar sense coll en la camisa i vaig haver de tirar-la al fem.
Llegir el que puga escriure Ricardo no ho us recomane. Us recomane millor que l'escolteu quan parla, és divertit, escoltar-lo. No pel que diu, no diu res mai, res de trellat, és pel to de veu, per com sona. Em fa la impressió que darrere hi té algú que estira de les puntes del coll de la camisa, li les amaga vora el bescoll i fa que la veu sone com sona.
Us he de confessar que un dia ho vaig provar. Vaig nugar les puntes del coll de la meua camisa amb fil palomar a un clau estacat a la paret que tenia darrera i, fent força cap avant, vaig llegir les seues últimes declaracions al conegut canal televisiu.
Quasi m'ofegue. Gràcies que les seues declaracions són sempre breus, m'haguera ofegat si duraren igual que l'últim reportatge sobre aquella persona decapitada a la perruqueria, les noves tendències en la moda fallera, la quantitat de cartells publicitaris que el mes passat va tombar el vent o aquell altre sobre la nevada, històrica, a l'Himalaia aquest hivern (i al Racó d'Ademús també, ho reconec).
Per comprovar el paregut amb l'original, jo les grave. La gravació que més s'assembla a la veu d'aquest home, és la que vaig fer amb una pinça d'estendre la roba al nas, sobre els diversos plans que tenim per acabar amb la crisi i, sobretot, qui ha de pagar els nostres plans.
Que si no es duen a terme els plans, la culpa de tot la tindrà ell, ZP. Ja ho sabem, veritat?
Acaba Martí Domínguez el seu article a les Històries Naturals amb un aforisme dels Pensaments de Joubert que diu:

“Qui no s'ha observat a si mateix porta a dins una experiència que ignora”.

Observeu-lo i escolteu-lo bé la propera vegada que isca a la televisió, demà mateix ho podeu fer vuit o deu vegades al Canal 9. És també tota una experiència. No us quedeu en la ignorància.

ARQUITECTURA

Dimarts passat vaig assistir a la presentació de tres llibres, no un llibre, no, tres, a Banyeres de Mariola. Sobre arquitectura: industrial, de l’aigua i, castells i torres medievals.

El tema era prometedor, l’ambient d’expectació. Hi havia gent, i molta.

El decorat també acompanyava. Tan antic com alguna de les construccions de les que es parla als llibres.

Els “arquitectes” n’eren cinc, entre els quals destacava per damunt dels altres el President, José Joaquín. Qui millor?

Van fer una entrada triomfal a la sala: aplaudiments, rialles, encaixades de mans, més rialles, palmadetes a l’esquena i més aplaudiments, el que toca. Algun escèptic també hi havia allí, eh!

Només començar la presentació de l’acte, que va fer aquella dona parapetada darrera el faristol i el micro, i que segurament és de Valladolid, la dona,(ho crec per l’accent i el domini de l’idioma), hauria jo d’haver abandonat la sala. Però, me’n vaig recordar de l’altre president i el seu lema, “resistir es vencer”, i allí vaig romandre, asseguda i discreta, fins l’acabament.

I vaig poder escoltar frases memorables:
- La arquitectura del agua ya la hacían los romanos con mucha más solvencia que nosotros…
- Era importante la construcción de torres y castillos en aquella época en que la democracia no se había instaurao…
- Nadie nos va a enseñar como se exprime hasta la última gota de agua… (ai! el subconscient).

Història pura i dura, de nivell.

I, com no, van fer referència a “nuestras raíces”, “nuestra cultura”, “nuestra tierra”,… en tots els seus discursos. A les nostres arrels, a la nostra cultura i a la nostra terra es van referir en un parell d’ocasions: “bona nit” van dir alguna vegada al començar i, “ara anem a fermos un vinet”, a l’acabament.

Jo, com que va dir algun d’ells que no sols havien faltat cadires, també llibres, per repartir entre els nombrosos assistents, me’n vaig anar sense replegar els que a mi en tocaven, però, amb la sensació d’haver assistit a un congrés provincial del PP, sector ripollista, això sí.

Sobre els llibres, l’única cosa que em va quedar clara fou que estaven subvencionats i ben subvencionats. I sobre el vi d’honor que conclogué l’acte, només espere que no en faltara, de vi, dic.

PLANS

Ja s’han acabat les vacances de Nadal. No, no m’enganye, hui 28 de gener del 2.009 s’han acabat les vacances de Nadal. Però, no les meues, les del ple del Parlament Valencià. Hui s’ha reunit en sessió extraordinària des de meitat de desembre que va ser l’última sessió. (Ja sabeu, estaven treballant al despatx, a les comissions, … i treballant molt).
I es nota que han tornat descansats i contents. L’actor principal no ha participat, ha estat d’espectador, però, animat. L’altre, ens ha referit algun acudit sobre pirates. Unes gracietes per relaxar un poc el personal, tant preocupat per la crisi.

En aquest breu període de temps he anat recopilant algunes notícies del diari (al canal 9 no les he vistes: estaven ocupats apartant neu, algun assassitat, més neu, vent huracanat, més neu encara, algun mort més, i encara més neu i temperatures polars; tot històric).
Les notícies les ha publicades un diari valencià i, segurament, deuen ser certes:

SINDICATURA DE COMPTES
El presupuesto para la asistencia sanitaria de 2009 es inferior al gasto real en 2007

INFORME FUNCAS
La renta familiar bruta de los valencianos descenderá este año un 2,6 por ciento.
Las previsiones económicas indican que el dinero se situará en niveles inferiores a hace dos años.

BIENESTAR SOCIAL
Suprimen una ayuda a discapacitados por falta de fondos.
Más de un centenar de familias con discapacitados han empezado 2009 diciendo "¡Peor año nuevo!". La Conselleria de Bienestar Social ha eliminado el programa Ivadis Contigo que les permitía tener un asistente personal 4 horas al día.

CONSTRUCCIÓN

La licitación de obra pública del Consell cae un 53% y la del Gobierno, un 6% en 2008
La Conselleria de Infraestructuras es la que más sufre la reducción de inversiones con un 77% menos

FINANCIACIÓN
El Consell, a la cola en gasto e inversión
Las conselleries y organismos públicos gastan 2.719 euros por cada valenciano, casi dos veces y media menos que cada navarro y un 34% menos que cada castellano-manchego

ESTADÍSTICA
La Comunitat Valenciana se situó a la cola de España en inversión en Cultura

I una nota de premsa del INE:

Açò no és de creure. Els primers a nivell Europeu en tot, model i senyera a nivell mundial i els últims en creixement del PIB, per darrerre d’Astúries, plena de socialistes. (En una enquesta pareguda sobre Renda Familiar, també aconseguim rècord negatiu).
Però, l’úlmin Pla d’ajuda als ajuntaments, ho acabarà d’arreglar. Si Zapatero dóna 177€ per habitant, nosaltres 203, que som els millors. Almenys això han anunciat: un dia d’aquestos ho concretaran i un any d’aquestos ho compliran, si el govern central no ho estropeja tot i l’Educació per a la Ciutadania ho permet.
Més important és acabar amb la crisi econòmica mundial i també, per solucionar el tema, tenim un Pla:

FÓRMULA 1

El circuito urbano elimina 16.000 asientos con mala visión y congela los precios de la F1
Las localidades se ponen a la venta el 24 de febrero y se crea un nuevo abono sin derecho a silla
La gran novedad es la creación de una "entrada general", … que tendrán un precio de 100 euros para el día de la carrera.
Así, las entradas más caras, de 480 euros corresponden a las localidades situadas en la recta de meta …
Las localidades de 420 euros corresponden a la tribuna M1 situada a la salida de la chicane junto a la base del equipo Alinghi …
Las entradas de 250 euros darán acceso a las tribunas en El Grao. Finalmente las entradas las más baratas, por 195 euros, corresponderán a las tribunas N3 y N4 situadas en la zona de Nazaret.

Barat, veritat? Només falta una tribuna amb reclinatoris per veure la carrera agenollats i a 1000 €, que es tracta d’una qüestió de fe.

A mi m’agrada molt l’altre Pla, un de tants: el de construir un hipòdrom i unes quadres a la ciutat de les ciències per poder fer unes carreretes de cavalls. Les millors a nivell mundial, per suposat.

Encara que, crec, estan pensant en la possibilitat de construir una pista d’esquí pels llits del riu Túria, (que el nostre riu també en té dos de llits), per a l’eslàlom gegant i, una altra pel barri del Carme per l’eslàlom especial. La pista de salts aniria del Miquelet a la Malvarrosa i, totes les competicions es farien, és clar, en juliol o agost. La pista de patinatge sobre gel la cedirien a Alacant, a la platja del Postiguet. Amb la neu acumulada al Canal 9 aquest hivern, en sobra.

Tot arribarà.