Dimarts passat vaig assistir a la presentació de tres llibres, no un llibre, no, tres, a Banyeres de Mariola. Sobre arquitectura: industrial, de l’aigua i, castells i torres medievals.
El tema era prometedor, l’ambient d’expectació. Hi havia gent, i molta.
El decorat també acompanyava. Tan antic com alguna de les construccions de les que es parla als llibres.
Els “arquitectes” n’eren cinc, entre els quals destacava per damunt dels altres el President, José Joaquín. Qui millor?
Van fer una entrada triomfal a la sala: aplaudiments, rialles, encaixades de mans, més rialles, palmadetes a l’esquena i més aplaudiments, el que toca. Algun escèptic també hi havia allí, eh!
Només començar la presentació de l’acte, que va fer aquella dona parapetada darrera el faristol i el micro, i que segurament és de Valladolid, la dona,(ho crec per l’accent i el domini de l’idioma), hauria jo d’haver abandonat la sala. Però, me’n vaig recordar de l’altre president i el seu lema, “resistir es vencer”, i allí vaig romandre, asseguda i discreta, fins l’acabament.
I vaig poder escoltar frases memorables:
- La arquitectura del agua ya la hacían los romanos con mucha más solvencia que nosotros…
- Era importante la construcción de torres y castillos en aquella época en que la democracia no se había instaurao…
- Nadie nos va a enseñar como se exprime hasta la última gota de agua… (ai! el subconscient).
Història pura i dura, de nivell.
I, com no, van fer referència a “nuestras raíces”, “nuestra cultura”, “nuestra tierra”,… en tots els seus discursos. A les nostres arrels, a la nostra cultura i a la nostra terra es van referir en un parell d’ocasions: “bona nit” van dir alguna vegada al començar i, “ara anem a fermos un vinet”, a l’acabament.
Jo, com que va dir algun d’ells que no sols havien faltat cadires, també llibres, per repartir entre els nombrosos assistents, me’n vaig anar sense replegar els que a mi en tocaven, però, amb la sensació d’haver assistit a un congrés provincial del PP, sector ripollista, això sí.
Sobre els llibres, l’única cosa que em va quedar clara fou que estaven subvencionats i ben subvencionats. I sobre el vi d’honor que conclogué l’acte, només espere que no en faltara, de vi, dic.
