El 22 de febrer de 1.939 va morir a Cotlliure Antonio Machado Ruiz. Aquestos dies hem pogut llegir alguns articles, a diferents periòdics, sobre el tema; es compleixen 70 anys del succeït i mereix ser recordat.
Ana Ruiz, la mare, va morir uns dies després. José Machado i Matea Monedero, la seua dona, que els acompanyaven a l'hotel Bougnol-Quintana, van abandonar al cap d'uns dies Cotlliure per ajuntar-se amb Joaquín Machado i Carmen López a Meurville. Els dos matrimonis s'embarcaven amb destinació a Buenos Aires i Santiago de Xile definitivament. Ja no tornarien més, ni a Cotlliure ni a Espanya.
Abans, José, va tenir ocasió de veure el seu germà Manuel, que havia fet el viatge des de Burgos a l'assabentar-se de la mort d'Antonio. Quan arribà a Cotlliure va trobar ja els dos, el germà i la mare, soterrats al xicotet cementeri on encara hui, setanta anys després, continuen.
L'encontre entre José Machado i el seu germà major seria, segurament, emotiu, però, no mantindrien una conversa relaxada. José era persona de clares idees antifeixistes i Manuel havia passat tota la guerra col.laborant amb els militars sublevats. Era ja membre de la Real Academia Española franquista que dirigia José María Pemán i, uns anys després morirà a Madrid on serà soterrat, a l'Almudena, pràcticament amb honors d'estat.
El taüt d'Antonio Machado, envoltat per la bandera republicana, es conduït al cementeri, als muscles de dotze soldats de l'Exercit Popular, on Julián Zugazagoitia, exministre de la República que serà afusellat l'any següent per Franco, pronuncià un emotiu discurs fúnebre. L'alcalde de Cotlliure, el general Vicente Rojo, nombrosos exiliats espanyols,… participen de la comitiva. Una placa al nínxol del poeta recorda:
ICI REPOSE
ANTONIO MACHADO
MORT EN EXIL.
El 25 de febrer de 1939, l'ABC de Sevilla, publica: “Se sabe que ha muerto en Colliure don Antonio Machado, que salió de Barcelona momentos antes de ser libertada” i el 28, un editorial de El Pueblo de València: “Antonio Machado ha muerto siguiendo el vía-crucis de su pueblo, exiliado con ellos”.
El 2 de març de 1.939, The Times de Londres, en una nota necrològica, diu: “A diferencia de muchos intelectuales, quienes, habiendo abrazado al principio la República, transfirieron poco a poco sus simpatías a los nacionalistas, Machado siguió fiel a la causa republicana hasta el final”.
Guiomar, la musa del poeta, escriuria molts anys després: “Yo sé que sin mi ausencia, Antonio no habría escrito muchas de las cosas de las que publicó en Madrid, Barcelona o Valencia durante la guerra”.
Pareguda a l'opinió de Dionisio Ridruejo que ja en l'any 40 considerava Machado un de tants “segrestats morals” per les “consignes” dels malvats.
I no acabaria així la infàmia. La Comisión Depuradora de Madrid del Ministerio de Educación Nacional, el 5 de maig de 1.941, va acordar per unanimitat “la separación definitiva del servicio de D. Antonio Machado con la pérdida de todos sus derechos pasivos”.
El passat diumenge, veïns de Rocafort, el recordaven als jardins de Villa Amparo, llegint alguns dels poemes escrits per Machado allí durant la guerra. Al mateix temps Paco Ibañez cantava “Proverbios y cantares” sobre la tomba del poeta i la seua mare.
Anne Hidalgo, tinent d'alcalde de Paris, encapçalava una marxa organitzada per l'associació “Hijos e Hijas de Republicanos Españoles y Niños del Éxodo”, des de l'ajuntament d'Argelès fins a l'entrada del que fou infame camp de concentració per a milers d'exiliats espanyols.
Hui, els fills i nets dels vencedors reivindiquen Machado i s’identifiquen amb part de la seua poesia i, als diaris, es debateix sobre la continuïtat de la tomba a Cotlliure o la necessitat que les restes del poeta tornen a Espanya. Mentre els seus companys de lluita, d’exili, de mort,… segueixen amagats a algun racó de la memòria.
A la butxaca de l’abric del poeta mort, José, va trobar un paper arrugat on Antonio havia escrit:
“Estos días azules y este sol de la infancia”
recordant, en l’últim moment de la seua vida, el primers versos del seu “Retrato” publicat el 1908 en el diari El Liberal i quatre anys després en Campos de Castilla:
“Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla
y un huerto claro donde madura el limonero;”
I també, potser, a la vora del Mediterrani i de la mort, els que el conclouen:
Y cuando la hora llegue del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
Antonio Machado no sols va morir a l’exili; va morir a Madrid, i a València, i a Rocafort, i a Barcelona, i a Cotlliure i segurament també a Argelès, i a Mèxic i a Granada:
Se le vió, caminando entre fusiles
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas, de la madrugada.
Mataron a Federico…
…Que fue en Granada el crimen…”
Un día, Antonio li donà a Pauline Quintana, la propietària de l’hotel, un xicotet joier de fusta dient-li:
-Es tierra de España. Si muero en este pueblo, quiero que me entierren con ella.
Setanta anys de silenci, “el aspecto sonoro de la nada”, el silenci que tant necessitava el poeta per a “descubrir un mundo de armonías”, no és necessari encara. El que Machado es mereix ara no és el silenci, és el record i la memòria.
(La informació s´ha pres, bàsicament, de "Ligero de equipaje" i "Cuatro poetas en guerra" de Ian Gibson, "La Guerra" de A. Machado i dels diaris Levante i El País).
