RESULTATS ELECTORALS

Ja he dit en alguna ocasió que sempre m'han interessat les interpretacions que en fan de les diferents dades numèriques els polítics. I després d'unes eleccions, d'eixes on tot el món guanya, es dóna la situació idònia per pegar una ullada al nombre de vots, als percentatges i als diputats elegits. Aquestes eleccions són, crec, les primeres on he sentit afirmar a alguns polítics que són perdedors i a d'altres que no són els guanyadors. Però, no m'atrevisc jo amb els grans resultats electorals estatals, només repasse els nombres de Beneixama i veig algunes coses aclaridores.

· El PP ha tret més vots que el PSOE, però, ... només quinze (i per l'esquerra se n'han quedat encara 50 més). Guanya vots respecte de les anteriors eleccions generals encara que es queda lluny del seu màxim, 697 vots a unes eleccions locals, i comprova també que amb aquestos 607 vots tampoc haguera aconseguit la majoria a les passades eleccions municipals. Rajoy perd les eleccions generals. No estaran molt contents. (I tot això amb un líder local de candidat a diputat i havent-hi arrasat al País Valencià).

· El PSOE aconsegueix el major nombre de vots de totes les eleccions de l'actual etapa democràtica. Recupera els vots cedits a JPB en les eleccions de maig i aprofitant el vot útil li'n pren també a EU. L’Alcaldessa deu saber que el seu suport electoral continua vigent; dels seus i dels companys d’Ajuntament. A més, guanya les eleccions Zapatero. Deuen estar contents.

· I els altres? Han vist els bous des de la barrera, no s'han presentat a les eleccions en aquesta ocasió. I el PSOE és el seu aliat al govern municipal. Tenen motius també per estar contents. Jo conec alguna gent que formava part de la candidatura i d'altra en tinc referències, i no crec que es troben preocupats pels vots que ja sabien que eren seus però també saben que ho són del PSOE. Al contrari, han comprovat que van pactar amb la força política adequada. El pacte amb el PP haguera estat una gran errada.

El gran clamor existent al poble contra els qui manen, que ens ve anunciant el PP local un dia si i l'altre també, sembla que no es real. És una tàctica coneguda entre els venedors de fum (dic de fum com podria dir de palaus artístics, de circuits de vergonya, de copes americanes, de Camps de golf o de transvasaments ficticis).
I d'aquestos, nosaltres, els valencians, en coneixem uns quants.

(Aprofitant allò de « Nosaltres, els valencians » que li prenc a Fuster, i de la situació política espanyola i francesa actual, en ve a la memòria allò que ell escrivia després del frustrat Aplec de Bocairent: “Vicentin, carinyo: Te n'has anat a França i no saps el que t'has perdut..... Veus com has fet el burro anant-te'n a França?... Besitos”.)

NORMALITAT

El passat cap de setmana he estat a Beneixama. Celebraven el mig any fester. Jo he vist normalitat. No es correspon tot el que es llig a les webs amb la normalitat social que he vist al poble aquest cap de setmana. Potser siga la festa.
El divendres a la nit vaig intentar assistir a l'actuació d'Obrint Pas a la Rata Cellarda. Crec que ja ho he anunciat a altres escrits: la propaganda que el bloc de L'OPOSICON li ha fet, en alguna de les seues crítiques, estava ple de gom a gom el bar, ha multiplicat l'assistència i això que el fullet de la programació cultural del mes no la nomenava. Si arriben a posar-se d'acord els qui manen i L'OPOSICON en tot el carrer no cap la gent. Obrint Pas a Beneixama és un extra, encara que siga “en acústic” que es diu ara; aquest grup, a l'estiu i a la plaça, seria un espectacle memorable. Si L'OPOSICON el critica abans de començar, (després segur que ho farà), i la regidora l'inclou a la programació del mes, no podrem eixir al carrer de tanta gent com hi haurà.
La nit del dissabte, desfilades pels carrers acompanyades de música. El mig any ho requerís. I música fins la matinada per completar la festa. Molta gent jove veig. I molta gent que no conec. O són del veïnat o és l'edat. El pitjor de tot és el rastre que queda l'endemà de matí. La major part de les festes, per tot arreu, acaben donant feina a les brigades de neteja i als qui han d'arreglar les destrosses que acompanyen la diversió. No participe jo d'aquesta relació; no crec que hagen d'anar unides unes coses amb les altres.
Assistisc també el diumenge de vesprada a una projecció que titulen Fotomarató i a una altra d'una gravació de festes dels anys vuitanta. Retrocedir vint anys, encara que siga en imatges, sorprén (més curta, la pel·lícula milloraria molt). I el Fotomarató, es fa per primera vegada, crec, és una activitat prometedora. Si la gent s'anima, i de segur que ho farà, aquesta activitat anirà a més i ampliarà la visió que es té de la festa.
La Torre també sembla trobar-se ja a les acaballes. Sempre costa la finalització d'una obra, però, la cosa pareix evoluciona favorablement: l'esglaó tan perillós s'ha suavitzat, hi ha bancs on seure i també s'endevina que plantaran arbres (si no ens col·loquen espècies raríssimes, com les que omplin bona part del poble, pot quedar bé).
Pareix que els qui manen van entrant en raó encara que no acaben de dependre: uns polítics com toca hagueren fet la inauguració corresponent durant aquesta campanya electoral. Els altres l'hagueren feta; tindríem noves fotos de polítics locals passejant al costat de personalitats mundials i alguna entrevista a la web amiga. El producte s'ha de vendre i per vendre bé, el que importa és l'embolcall. Per això crec que L'OPOSICON erra quan vol referir-se al monument com a “Torre Atalaya”. Aplicar-li un qualificatiu restringeix el mercat potencial del producte. És com si li diguérem sempre paella de conill a la paella. Per què? Què la paella de peix no està bona? A mi m'agrada molt, encara que entenc que no ho creu igual tothom (el que dic de la paella i també de la “Atalaya”).
Igual que a tot el món no li agrada la situació política actual de Beneixama. Passar de l'excel·lència dels huit anys anteriors al desastre absolut actual costa d'assimilar, sobretot als qui ja no manen ni poden demostrar un dia rera l'altre que tot pot arribar a ser perfecte.
De tant en tant, un poc de normalitat no va malament i, a més a més, sempre ens queda el consol que després de quatre anys de patiment tornaran aquells capaços de regalar-nos la felicitat (sinó regalada, almenys subvencionada).
Jo, personalment, preferisc la normalitat. Quan la situació és massa perfecta resulta complicada d'entendre i acaben entenent-la sols els elegits. I a la resta ens reserven només pels aplaudiments.