El mes passat vaig coincidir amb un alumne de la Universitat de València, un jove d'un país del centre d'Europa, que es troba ací realitzant el corresponent Erasmus. Era una presentació d'un llibre, de les moltes que es fan a la Universitat.
Aquest xicot, domina perfectament el castellà, i ha començat la immersió, que li agradaria fora completa, en la nostra llengua. Participa de totes les ocupacions universitàries de les que és capaç, a banda de l'activitat purament lectiva, i també de les accions de nombrosos grups relacionats en les tasques universitàries, socials, ONGs, …, algun d'ells directament depenent del seu país.
Em contava que fou durant una activitat realitzada per un grup de compatriotes, que va participar en un acte on també hi assistí el nostre president, Paco. Era més bé una qüestió protocol•lària, amb les corresponents salutacions, els discursos de benvinguda i agraïment, una breu estona de conversa i algun acudit graciós i adéu-siau. I així es va desenvolupar l'acte, sense cap fet destacable, ni molt menys censurable. Un ratet, aparentment, de conversa amable.
Però, sols en aparença. L'estudiant no va recollir amabilitat i simpatia de l'estada amb el nostre president. I segons relatava, no comprenia, en un primer moment, perquè havia eixit de la reunió amb una sensació que no sabia com qualificar, però, que no era una sensació positiva.
No va comentar res més amb cap altre dels seus companys participants. La veritat és que no podia dir res, no tenia cap valoració concreta sobre l'acte i no sabia ben bé perquè. Després, al pis, va aconseguir precisar les sensacions i traure la conclusió exacta: havia sentit por. I més exactament, havia sentit por del somriure del President.
Mentre redacte aquest escrit, no cal que us diga la sorpresa que em va causar la conclusió, escolte, a una emissora de ràdio, és una entrevista de promoció d'una pel•lícula que s'estrena dintre d'un parell de dies, uns comentaris del director i actor protagoniste: es tracta de Santiago Segura i de l'última de la sèrie Torrente. Parla dels actors que apareixen a la pel•lícula, més bé dels personatges que per allí desfilen i, un per un, va fent els seus irònics, destrellatats, fins i tot graciosos, comentaris. El rastre és llarg i molts d'ells s'ho mereixen.
I arriba al “malo” de la pel•lícula: en un primer moment, conta, que la seua intenció era donar-li el paper a Zaplana. El personatge i el seu bronzejat permanent (“el color del trigo en el verano”), diu, era el que necessitava. Fins i tot, va arribar a lliurar-li el guió. La presentadora insisteix, i acaba contant, Santiago Segura, que fou la secretària de l’exmolthonorable, la que li va respondre a l'oferta, fent-li paleses les moltes obligacions d'Eduardo i la impossibilitat d'acceptar el paper. No sé massa bé si parla de fets reals o es tracta d'elucubracions del propi Torrente. Al final, el paper de “malo” li l’adjudicà Francisco, aquell que cantava “Latino” i tantes voltes ens ha ofrenat l'himne de la Comunidad Valenciana.
Possiblement es tracte d'un parell d'anècdotes sense més transcendència.
Jo crec que no, són un reflex de la realitat del nostre País, de la societat a la que vivim, dels personatges que ens han governat i ens governen, de la degradació moral i cívica que estem patint.
