Fa uns dies em va arribar per correu electrònic l'últim número del Popular i ahir mateix l'edició del Progresista, i alguna coseta que he llegit al bloc de Junts per Beneixama.
També, diferents notícies als diaris i diversos programes de la televisió que he vist, (a la web, que no veig jo massa la televisió. El que més m'interessa són les notícies del C9, però, només quan neva).
El pitjor de tot és al treball. Alguns treballem i vivim en el 2010, altres, sembla que estan vivim cinquanta anys enrere, i si aquests són del teu poble, sap greu. Els comentaris dels companys de la feina referents a les notícies del "Salvem la Creu", irònics, deixen el cos malament. Et rius, però, seguint el tòpic, per no plorar.
Hi ha diferents formes de pujar al pòdium del ridícul i aquesta és una d'elles. Ara, quan a poc a poc han anat retirant-se els símbols del franquisme, (a Beneixama també), quan està aprovada la Llei de la Memòria Històrica, quan estan llevant-se escuts i bustos dels casernes militars i capitanies, la dreta de Beneixama vol la "Cruz de los Caídos".
De moment, que jo sàpia, només han sigut comentaris, signatures i pancartes, però, aconseguiran que li neguen l'ajuda econòmica, a l'Ajuntament i al poble de Beneixama, per reformar una part d'ell que, objectivament, necessita un retoc. Què no serà a gust de tots? Clar que no. Què és possible pensar-ho bé i contrastar opinions? Per descomptat que sí. Però, d'ahí a fiar-ho tot a la creu, hi ha molt de camí. Tan mirats que són ells amb les subvencions. Tantes presses que han tingut en altres ocasions.
No cap en el meu enteniment aquest comportament. No puc entendre açò ja ben començat el segle XXI. No dic res més, tan sols faig una xicoteta aportació a la concòrdia, i propose dues possibles solucions:
- Llevar la Glorieta sencera i deixar la "Cruz de los Caídos". Per afegir més pau encara, permetre'ls que tornen a col.locar la inscripció que vullguen: "Caídos por Dios y por España", això si que seria recuperar una tradició "de tota la vida" que diuen ells.
- Com que he llegit la portada del Popular, propose tombar la creu i posar al seu lloc un busto de l'home del qui parlen, que tan ha fet pel nostre poble.
Aquesta historieta distrau la meua atenció del Popular. Les respostes a les preguntes que fa jo les desconec, la majoria, però, les recomanacions literàries són interessantíssimes: Umbral estaria content, el que fa el Popular és "hablar de mi libro"; i Agustín de Foxá, que va morir el 1959, no va poder completar el seu objectiu de superar a Galdós escrivint de nou els "Episodios Nacionales", encara que si que va poder fer la seua aportació a la lletra del Cara al Sol. Ara, per acompanyar el tema de la Cruz de los Caídos, no està mal triat.
L'exposició de Sorolla a València no l'he vista jo, ni ara, ni la primera vegada. El redactor del Popular aniria a vore-la i es quedaria bocabadat davant els quadres de la Hispanic Society, no per Sorolla, ni per l'especial qualitat artística de les obres, pel tamany, que encara que alguns diuen que no importa, de vegades sí que importa.
Vaig vore jo l'exposició de Sorolla que va fer El Prado l'any passat, amb aquestes obres enormes i algunes més. No m'atrauen a mi especialment els quadres de la Visión de España, però, em van agradar molt, moltíssim, alguns dels que completaven la magnífica exposició que hi havia a Madrid, especialment "La bata rosa".(Per cert, hi havia un magnífic retrat de Benito Pérez Galdós; no hi havia cap de Foxá).
L'article Ética y Política és delirant. L'autor no sap el que diu. L'únic que demostra és que del llibre d'Aranguren ha llegit el títol, ha agafat el volum amb les dues mans, l'ha sospesat i, utilitzant el dit polze de la mà dreta, ha assimilat el contingut passant les pàgines en un parell de segons. Relacionar Aranguren i Gürtel! Quin nivell! Ara entenc jo aquella xixoteta confusió que va haver-hi amb "las armas de destrucción masiva", quan ací parlàvem encara mexicà de Texas.
"M'aclame a tu", cantava l'Ovidi interpretant Estellés, i jo m'aclame ara a Luis García Montero, m'agrada de tant en tant la poesia, i copie un breu fragment de la seua "Canción desalojada" dedicat a qui corresponga. Un fragment un tant hermètic, ocult a les moltes pàgines del llibre, com la creu darrera les palmeres, tan gris i tan lletja, com tan lleig és allò que representa.
Por eso estás de espaldas,
mirando hacia el vacío como todos,
desventurado, anónimo,
en medio de la espera que conduce
tus pasos a la noche:
y ya no sabes
si será la noche
una forma difícil de la luz,
una interrogación desalojada
o simplemente soledad y frío.
