He tingut ocasió aquestes passades setmanes, d'escoltar i vore tres discursos memorables. En realitat són dos discursos i una entrevista de l'actual alcalde de Beneixama. Un d'ells el vaig poder escoltar en directe, la nit de Sant Joan. Els altres dos, els he pogut vore a una coneguda web televisiva comarcal. Que em disculpe la persona, però, jo no he aconseguit entendre el significat dels missatges, de cap dels tres.
Llevat del test a què el sotmet l'entrevistador i on el senyor alcalde cau en un qüestionari delirant, repartint benediccions i excomunions a uns i a d'altres –a la demanda d'opinió sobre Julio Iglesias respon amb l'expressió, enginyosa, “un cantant”- la resta és tot com de ficció. Encara que la resta a la qual em referisc, siga només, de manera redundant, “la transición española”.
I és que el tema és recurrent últimament entre determinada classe política i mediática, que es diu: els altres “crispación”, nosaltres “consenso y espíritu de la transición”.
Fa uns dissabtes, Javier Cercas escrivia al diari El País allò que ja contava al seu llibre “Anatomía de un instante”: una vegada va llegir a un article d'Umberto Eco que en una enquesta publicada al Regne Unit, la quarta part dels enquestats pensaven que Churchill era un personatge de ficció.
I es pregunta si el cop d'estat del 23 de febrer no serà també un episodi de ficció per a bona part dels espanyols: “… una ficción colectiva construida durante los últimos 30 años a base de especulaciones noveleras, recuerdos inventados, leyendas, medias verdades y simples mentiras”.
I el mateix opine jo, o em pregunte, o tinc dubtes si “la modélica transición española” serà una novel·la, una pel·lícula, una ficció col·lectiva que res a veure té amb la realitat, una realitat que, per una part suposa una legitimació del franquisme i per altra una renúncia, o abandó, o traspàs, o potser moltes renúncies juntes, per part d'aquells que podien considerar-se, o volien creure's, hereus de la legitimitat democràtica.
Trasbalsar aquesta ficció a la realitat actual, per legitimar no sabem ben bé què, o per deslegitimar tampoc sabem què, és, com a mínim, absurd.
Però, jo no sóc historiador i no tinc les claus per explicar aquesta història. El que sí que puc fer, com a espectador d'aquesta pel·lícula, és preguntar-me, si mire el vídeo de la televisió, ¿és cert que està de nou, el senyor alcalde, assegut a la cadira davant l'entrevistador, mentre darrera d'ell es projecta la imatge de la seua pressa de possessió amb els aplaudiments protocol·laris de l'oposició?, ¿no li duu a la memòria quina fou la seua actuació, o la del seu grup polític, o la del seu grup mediàtic, o la de tots junts, durant el mateix acte, quatre anys enrere, en la pressa de possessió de l'anterior alcaldessa, mentre apel·la davant la càmera al consens i “al espíritu de la transición”?
O puc preguntar-me també si és real la imatge del senyor alcalde davant del microfon, damunt d'un escenari ple de capitans, banderes i acompanyants, mentre el públic assistent aplaudeix perplex, després d'haver escoltat un discurs inconnex, sense trellat, que una vegada més, en una nit de Sant Joan, li recorda l'esperit de “la modélica transición española” a un auditori que, potser, només volia escoltar que estem preparant les festes, o que aquest acte és l'inici de les festes, o que els capitans són una part molt important de la festa, sense necessitat d'arreglar-ho tot, o sense necessitat d'arreglar tot el que els altres han trencat, o tot el que els altres han crispat, aquesta nit mateixa.
¿És un malson? ¿Són paràgrafs d’una novel·la histórica? ¿Són escenes de ficció d’una pel·lícula de sèrie B? ¿Es tracta d’un déjà vu?
Posteriorment vaig poder vore, i escoltar també, el senyor alcalde en l’acte de presentació de l’exposició i llibre “Navarro Ferrero: una singular personalitat artística”: “…, Pastor, Parra, Payá, …”, diu, mentre els seus acompanyants parlen de “l’avanguarda artística valenciana al segle XX”.
No ho tinc clar: no sabria dir si és una pel·lícula dels germans Marx o bé una pel·lícula de por!
