Volia fer un comentari sobre la presentació del llibre INTERCANVI i arribe tard, el bloc de Junts per Beneixama ja ha donat la notícia. Estic atrafegada últimament per la feina. Però, jo també hi estava a La Rata Cellarda, com la molta gent que va assistir i que es pot vore, en part, a la fotografia.
I em va agradar. Un acte senzill, amb parlaments breus, amb un llenguatge accessible a tothom i sense arribar a fer-se pesat.
I segur que haguera pogut ser molt més ampli, els qui estaven a la taula podien haver contat molt més: la regidora va iniciar l'acte i prou, amb les paraules justes, (altres hagueren aprofitat l'avinentesa i el micròfon per amollar diferents historietes als que ens tenen acostumats; històries i alguna medalla que altra i títols propis que ells mateix s'han atorgat: escriptor, historiador local, ...etc). El presentador del llibre fent el que tocava, presentar un llibre, amb un toc reivindicatiu suau en referència a la llengua en que la novel·la està escrita, i l'autor comentant, breument, la gènesi de l'obra, els seus autors de referència i les obsessions que poden dur a un home a escriure un llibre.
El públic assistent no va deixar de participar fent-li alguna pregunta a l'autor i comprant nombrosos exemplars que l'escriptor va signar a qui li ho demanà. I va concloure la presentació amb aplaudiments.
Entre els diferents comentaris que va fer l’escriptor em cridàren l’atenció un parell d’ells: que la novel.la no té capítols i la dificultat del diàleg per a l’escriptor, i també el text que llegí de Fernando Pessoa.
Veig a la foto del bloc de Junts el “Libro del desasosiego”, publicat per “El Acantilado”, damunt la taula, i em permet fullejar jo, de nou, “El banquer anarquista”, una magnífica mostra d’una obra escrita en forma de diàleg continuat:
“Tenia al davant el meu amic, el banquer, gran comerciant i especulador notable, ...
- Per cert, em van dir fa uns dies que, en altre temps havies estat anarquista...
- No, no havia estat: ho havia estat i ho sóc. No he canviat respecte d’això. Sóc anarquista.”
Tinc a casa l’edició en català que publicà Edicions de La Magrana el 1.988 junt a “Elogi de la indisciplina” i un interessant postfaci de Manel Guerrero. De Vila Matas no he llegit jo res, però, de Kundera també he trobat alguns títols oblidats a les prestatgeries i, entre ells, “La vida está en otra parte”, amb un pròleg de Carlos Fuentes.
Els pròlegs i assajos d’escriptors reconeguts sobre altres autors no menys famosos o alguna de les seues obres, m’han agradat a mi sempre. I d’aquest tipus d’obres en recomane una publicada el 1.971 per Barral Editores i hui, possiblement, difícil de trobar:
“García Márquez. Historia de un deicidio.” és l’obra, i el seu autor Mario Vargas Llosa.
“El propósito de este ensayo ... es intentar una descripción del proceso de creación narrativa... cómo nace la voluntad de creación, de qué experiencias se alimenta, mediante qué procedimientos transforma los materiales del mundo real en elementos del mundo ficticio...” escriu Vargas Llosa.
I afig : “Escribir novelas es un acto de rebelión contra la realidad, contra Dios, contra la creación de Dios que es la realidad ... cada novela es un deicidio secreto, un asesinato simbólico de la realidad.”
I va deixar caure l’autor, relliscant entre les moltes persones que omplien el local, eixa paraula que mai acabe d’entendre: heterònims. No acabava jo de distingir heterònim i pseudònim. De vegades llegia Machado i em trobava amb Juan de Mairena o altres, Abel Martín. Ara es fa present Pessoa, però, també Ricardo Reis o Alvaro de Campos. He dit que no acabe d’entendre i no és cert. Vaig saber que era realment un heterònim quan vaig llegir “Jusep Torres Campalans”, la biografia escrita per Max Aub i del seu “Cuaderno verde” em permet citar un parell de frases:
- “Los filántropos y la caridad sobran en la sociedad humana: ¡Paso a la justicia!”.
- “¡Qué duro desentenderse de los demás cuando se ha creído siempre que la justicia era lo que importaba!”.
Disculpeu-me. Com que l’OPOSICON s’ha aturat entre estereotips i tergiversacions, m’entretinc jo divagant sense sentit.
Jusep Torres Campalans també ho aclarix al seu quadern:
“Este caos no puede durar mucho tiempo”.
I em va agradar. Un acte senzill, amb parlaments breus, amb un llenguatge accessible a tothom i sense arribar a fer-se pesat.
I segur que haguera pogut ser molt més ampli, els qui estaven a la taula podien haver contat molt més: la regidora va iniciar l'acte i prou, amb les paraules justes, (altres hagueren aprofitat l'avinentesa i el micròfon per amollar diferents historietes als que ens tenen acostumats; històries i alguna medalla que altra i títols propis que ells mateix s'han atorgat: escriptor, historiador local, ...etc). El presentador del llibre fent el que tocava, presentar un llibre, amb un toc reivindicatiu suau en referència a la llengua en que la novel·la està escrita, i l'autor comentant, breument, la gènesi de l'obra, els seus autors de referència i les obsessions que poden dur a un home a escriure un llibre.
El públic assistent no va deixar de participar fent-li alguna pregunta a l'autor i comprant nombrosos exemplars que l'escriptor va signar a qui li ho demanà. I va concloure la presentació amb aplaudiments.
Entre els diferents comentaris que va fer l’escriptor em cridàren l’atenció un parell d’ells: que la novel.la no té capítols i la dificultat del diàleg per a l’escriptor, i també el text que llegí de Fernando Pessoa.
Veig a la foto del bloc de Junts el “Libro del desasosiego”, publicat per “El Acantilado”, damunt la taula, i em permet fullejar jo, de nou, “El banquer anarquista”, una magnífica mostra d’una obra escrita en forma de diàleg continuat:
“Tenia al davant el meu amic, el banquer, gran comerciant i especulador notable, ...
- Per cert, em van dir fa uns dies que, en altre temps havies estat anarquista...
- No, no havia estat: ho havia estat i ho sóc. No he canviat respecte d’això. Sóc anarquista.”
Tinc a casa l’edició en català que publicà Edicions de La Magrana el 1.988 junt a “Elogi de la indisciplina” i un interessant postfaci de Manel Guerrero. De Vila Matas no he llegit jo res, però, de Kundera també he trobat alguns títols oblidats a les prestatgeries i, entre ells, “La vida está en otra parte”, amb un pròleg de Carlos Fuentes.
Els pròlegs i assajos d’escriptors reconeguts sobre altres autors no menys famosos o alguna de les seues obres, m’han agradat a mi sempre. I d’aquest tipus d’obres en recomane una publicada el 1.971 per Barral Editores i hui, possiblement, difícil de trobar:
“García Márquez. Historia de un deicidio.” és l’obra, i el seu autor Mario Vargas Llosa.
“El propósito de este ensayo ... es intentar una descripción del proceso de creación narrativa... cómo nace la voluntad de creación, de qué experiencias se alimenta, mediante qué procedimientos transforma los materiales del mundo real en elementos del mundo ficticio...” escriu Vargas Llosa.
I afig : “Escribir novelas es un acto de rebelión contra la realidad, contra Dios, contra la creación de Dios que es la realidad ... cada novela es un deicidio secreto, un asesinato simbólico de la realidad.”
I va deixar caure l’autor, relliscant entre les moltes persones que omplien el local, eixa paraula que mai acabe d’entendre: heterònims. No acabava jo de distingir heterònim i pseudònim. De vegades llegia Machado i em trobava amb Juan de Mairena o altres, Abel Martín. Ara es fa present Pessoa, però, també Ricardo Reis o Alvaro de Campos. He dit que no acabe d’entendre i no és cert. Vaig saber que era realment un heterònim quan vaig llegir “Jusep Torres Campalans”, la biografia escrita per Max Aub i del seu “Cuaderno verde” em permet citar un parell de frases:
- “Los filántropos y la caridad sobran en la sociedad humana: ¡Paso a la justicia!”.
- “¡Qué duro desentenderse de los demás cuando se ha creído siempre que la justicia era lo que importaba!”.
Disculpeu-me. Com que l’OPOSICON s’ha aturat entre estereotips i tergiversacions, m’entretinc jo divagant sense sentit.
Jusep Torres Campalans també ho aclarix al seu quadern:
“Este caos no puede durar mucho tiempo”.
