Hui és un dia nefast, desafortunat, infaust, malaurat.
El Congrés dels Diputats ha validat la major retallada de serveis socials de l'actual etapa democràtica:
3.736.000.000 € en Educació.
7.267.000.000 € en Sanitat.
1.826.498.000.000 pessetes (vora 2 bilions de les antigues pessetes).
Han tardat dues hores en el tràmit. Els ha validat únicament el PP amb la seua majoria absoluta, que també ha impedit que es pugueren tramitar com a projectes de llei: per evitar el debat, les esmenes, qualsevol idea que ajudara a millorar-los.
Els decrets, entre moltes altres coses, preveuen, per exemple, l'augment de les taxes universitàries dels nostres fills i filles; no cobrir les baixes de malaltia del professorat durant les dues primeres setmanes com a mínim, dels mestres i professors dels nostres fills i filles; o fer pagar els medicaments als jubilats, als nostres pares i mares. I no els dóna vergonya!
Els arguments són tots de nivell:
“no nos gusta hacerlo, pero no hay más remedio para salir de esta situación”.
El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, recordeu el nom, ha dit que ho feia “con sufrimiento y pesar”; que “esta es la respuesta excepcional del Gobierno a unas circunstancias excepcionales, desafortunadas”.
La ministra de Sanitat, Ana Mato, recordeu el nom, ha parlat de “soluciones de emergencia para problemas urgentes” i que és “la única forma de asegurar la sostenibilidad del sistema”.
El President del Govern, Mariano Rajoy, recordeu també el nom, va estar allí un temps, callat, no va participar per donar cap explicació, va votar i se'n va anar a prendre un café al bar del costat.
Llig l'article que el passat abril escrivia Juan José Millas en El País: "Un sindiós" i, una vegada més, no puc estar més d'acord amb la seua tesi, "Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir".
Aquesta enorme crisi, aquest grandíssim dèficit, el viatge pels núvols de la "prima de riesgo" i la baixada a l'infern de Bankia, l'han provocat els estudiants universitaris que passen els anys fent el gos, els mestres que sempre estan de baixa, de vacances o sense donar colp i els jubilats que consumeixen els medicaments a grapats.
El president i els seus ministres, matricularan els seus fills i filles a l'escola o l'universitat pública? Els seus pares, ells i elles, els seus fills, faran ús de la sanitat pública?
Quan, junts als voltant de la taula d'un dinar familiar tinguen enfront els seus fills, seran capaços de mirar-se en els seus ulls?
* És curiós que els 10.000 milions d'euros que no es troben per a sanitat i educació, seran fàcils de trobar per traure Bankia del pou sense fons on ens han clavat ha tots.
