Sóc lector habitual del blog "El Blanquinal". Més com a costum que no com a hàbit, però, solc llegir el que allí s'escriu. No tot, és clar. I no cal dir, tampoc, que discrepe, pràcticament sempre, del que opina: els debats catalans i els problemes espanyols són opinions allunyades de la meua comprensió; els temes locals són tractats com a personals i ideològics i no com a temes locals, o siga, de la localitat, i per tant, de la ciutadania de Beneixama (encara que segur l'autor els coneix molt millor que jo); sobre llengua, cultura i nació, no compartim les mateixes; Pérez Reverte tampoc és el meu escriptor favorit, ni Vargas Llosa, ni Xavier Casp, ni Ruiz Zafón; ...
Però, en els comentaris que ha escrit d'algunes de les seues últimes lectures, veig que, almenys en aquestes, coincidim. M'agrada Javier Cercas, l'escriptor, no tant l'articulista del diari, i m'agrada Javier Marías, l'escriptor i també l'articulista del diari. (El mateix puc dir d'Ignacio Martínez de Pisón).
Com que desconec si l'autor del blog ha llegit altres obres d'aquests autors i jo sí que ho he fet (no totes, però bona part d'elles sí), em permet recomanar-li la lectura d'un parell de novel·les de Javier Cercas que estic segur li agradaran, li agradaran molt. I una molt recent publicació de Javier Marías. Si ja les ha llegides que done per no escrit el que ací aconselle.
La primera és "Anatomía de un instante", eixa novel·la, o crònica, que dóna una mirada a la foto d'Adolfo Suárez sentat en el banc del Congrés del Diputats, mentre Tejero s'acomoda el "tricornio", i la pistola, en la tribuna d'oradors. La segona, "El impostor", la increible història d'Enric Marco, un supervivent dels camps nazis, o almenys així ho creia ell, i així ho fa fer creure a tots durant molts anys, que és simplement això, un impostor, segur que en alguns aspectes, com vosté i com jo.
Javier Marías acaba de publicar aquest mes "Juro no decir nunca la verdad". Recull els articles publicats al suplement del diumenge del diari El País durant els dos anys anteriors. Segur que també li agradarà, però, ací he d'advertir-lo de l'especial fixació de Marías per Rajoy i Montoro. Marías pot provocar indignació, però també mostrar un camí de reflexió.
I ja que estic, per si de cas no l'ha llegida, "Gegants de gel", del nostre escriptor Joan Benesiu; l'acabe de llegir i m'ha agradat, és una bona novel·la, perfecta per endur-se-la i passejar-se amb ella per l'Illa de Xàtiva, o també al Blanquinal, i començar a llegir-la una vesprada de tardor.
Bona lectura.
